Hi ha textos que, tot i passar el temps, en són d’allò més actuals i del tot crucials per poder cercar respostes a les preguntes i problemàtiques que ens trobem en l’actualitat com a comunistes. Aquest és el cas de “Socialisme i qüestió nacional” de Joan Comorera, històric dirigent del PSUC durant la guerra civil i durant els primers anys de la dictadura, fins que va ser expulsat des del PCE pels seus posicionaments nacionals, tot i la lluita acarnissada de Comorera per unificar la classe treballadora catalana en un sol partit d’avantguarda proletària: el Partit Socialista Unificat de Catalunya.
La hipòtesi de Comorera partia de què durant la guerra mundial s’havia posat de manifest la impossibilitat que es produís un alliberament nacional durant el capitalisme, un cop assolit l’estadi del monopolisme imperialista. L’alliberament nacional, conclou, “va directament lligat a l’alliberament social, i aquest, en l’etapa del capitalisme monopolista, interessa a amplis sectors socials, entre els quals cal formar una aliança popular que resolgui alhora el problema nacional i social”. La burgesia només es podria incorporar a aquest moviment democràtic a través d’adhesions personals a la lluita per l’alliberament nacional, mai estimulada pel seu interès de classe. L’alliberament nacional era, així, un dels motors de la revolució democràtica-popular.
Aquestes formulacions polítiques l’havien enfrontat i fet discrepar amb la proposta del PCE en la qüestió nacional i el camí cap al socialisme. Acusat de nacionalista petit burgès i quedant-se sol al si del Buró Polític del PCE, Comorera va buscar preservar la independència política i orgànica del PSUC envers el PCE. Tot i això, va ser expulsat del PSUC l’any 1949, tornant a Catalunya per confeccionar Treball (òrgan d’expressió del PSUC que ell mateix dirigia) l’any 1950, fins que va ser detingut a Barcelona el 1954 i va morir el 1958 per malaltia a la presó de Burgos.
L’obra “Socialisme i qüestió nacional” constitueix un recull de set discursos pronunciats pel Secretari General del PSUC durant el seu exili a Mèxic -tot i que l’últim, “Desperta’t Catalunya”, és un recull de textos publicats a la revista Treball- i on se’ns presenta de forma clara i concisa la línia nacional que han de portar els comunistes respecte a les nacions oprimides que conformen l’Estat Espanyol -Catalunya, Euskadi i Galiza-. A la seva obra, Comorera també treballa els conceptes d’internacionalisme, Front d’Esquerres, l’amenaça del feixisme i la importància de la unificació del Partit i el front sindical pels comunistes.
Primer de tot, quina és la posició que han de tenir els comunistes entorn el problema nacional i el dret d’autodeterminació? Segons el marxisme-leninisme, la qüestió nacional i colonial no és quelcom intern o específic d’un estat particular, sinó un problema mundial d’emancipació dels pobles oprimits per l’imperialisme, que ha de ser tractada mitjançant la veritable igualació -no simplement jurídica- de les nacions amb ajut i estímuls per aixecar-les al nivell cultural i econòmic de les més desenvolupades -sense caure en la mentalitat imperialista imperant als socialistes de la Segona Internacional que, sota l’argument civilitzatori de les potències imperialistes europees, van justificar la colonització del continent africà i asiàtic-. La cooperació ha de ser horitzontal i entre iguals.
Al contrari que la socialdemocràcia reformista, que ha “deformat els problemes nacionals”, presentant-los com un problema de reacció i no de revolució, la tàctica del marxisme-leninisme defensada per Comorera comportava la comprensió dels moviments d’alliberació nacional i colonial com a progressiu i revolucionari, al ferir directament el fons de l’imperialisme: afavorint la creació de les condicions per a la revolució proletària i la construcció del socialisme mundial.
Però això ens porta a plantejar dues preguntes que en són ben actuals. És Catalunya una nació? I si és així, pot ser aplicada la teoria d’alliberament nacional marxista a la situació catalana? Aquesta qüestió és, encara avui, discutida amb fervor entre comunistes arreu de l’Estat Espanyol, però ja als anys 40 Comorera va intentar resoldre-la.
Segons “El marxisme i la qüestió nacional” de Iosif Stalin, una nació “és una comunitat històricament desenvolupada, estable, de llenguatge, de territori, de vida econòmica, de formació psicològica, manifestada en una comunitat de cultura”. Analitzant punt per punt cada factor, Comorera afirmà el fet que Catalunya es constitueix en nació -de la mateixa manera que Galiza i Euskadi-: Catalunya seria una comunitat que s’ha desenvolupat al llarg dels segles, malgrat l’opressió imperialista. Una comunitat estable, pel que s’ha vençut els esforços centenaris d’assimilació violenta imperialista. Una comunitat amb llenguatge propi, el català, de territori comú i unit, de vida econòmica ben caracteritzada, de formació psicològica forjada pels segles d’opressió i per “l’anhel inexhaurible de llibertat”.
Tot i això, Comorera criticà les desviacions nacionalistes pròpies dels petits burgesos que marcaren Catalunya com una “comunitat de destí”. A Catalunya hi hauria dues classes irreconciliables i, per tant, dues nacions antagòniques: la burgesa i la proletària. La burgesia es valdria del problema nacional per a resoldre els seus afers de classe, encara que hagués de pactar i aliar-se amb la burgesia imperialista quan calgués, mentre que el proletariat voldria resoldre definitivament el problema nacional, sabent que no és opció esdevenir opressor d’altres pobles. Els seus destins no són comuns: el destí de la burgesia és desaparèixer, mentre que el destí del proletariat és esdevenir-ho tot per a construir un món socialista, d’igualtat i llibertat, de veritable fraternitat entre tota la humanitat i tots els pobles.
I per assolir aquesta veritable fraternitat internacionalista entre tots els pobles, és necessària l’autoconsciència de la classe treballadora de l’estat opressor de ser-ho, ajudant i empenyent en el procés d’alliberament nacional dels seus companys; així com la lluita dels pobles oprimits per trencar amb els murs que els impedeixen lluitar contra el capitalisme -en aquest cas l’opressió nacional- braç a braç amb els seus germans. L’opressió nacional impedeix la construcció d’un internacionalisme veritablement fraternal i entre iguals, sense rancors ni retrets. Impedint, alhora, que la burgesia nacional tregui profit dels mals causats per la burgesia imperialista per alimentar un sentiment xovinista entre la classe treballadora i camperola oprimida.
A dia d’avui, la qüestió del dret a l’autodeterminació, lligada a la possible separació de Catalunya de la resta de l’Espanya, és a l’ordre del dia del debat polític, però de fet el marxisme de principis del segle XX ja ho va tractar extensament. Per exemple, “El marxisme i la qüestió nacional” de Iosif Stalin, obra que influeix el pensament del nostre autor i va tenir un paper clau en la contextualització del cas català, afirma: “El dret d’autodeterminació significa que només la nació mateixa té el dret de determinar el seu destí, que ningú no té el dret d’intervenir per la violència en la vida de la nació, [...] de reprimir el seu llenguatge, de restringir els seus drets… Té el dret d’arranjar la seva vida sobre la base de l’autonomia, d’entrar en relacions federals amb altres nacions. Té el dret a la completa separació, són sobiranes i totes les nacions són iguals”.
En aquest sentit, seguint l’argumentació que fa Comorera, “en el moment present el problema que se’ns planteja no és el de separar o no Catalunya d’Espanya, sinó el de crear les condicions que assegurin a Catalunya de manera indubtable l'exercici ple i lliure del dret a l’autodeterminació i el respecte absolut a l’expressió de la seva voluntat sobirana”. El dret a la separació no vol dir que la nació tingui l’obligació de separar-se, sinó que aquesta depèn de la voluntat sobirana del seu poble.
En el context de l'amenaça nazi-feixista al continent europeu i sota el jou del règim franquista, la prioritat dels comunistes espanyols i catalans -i gallecs i bascos- seria acabar amb la reacció feixista sota la bandera proletària, de forma fraternal i de cara a avançar cap al socialisme. Un socialisme que donaria l'oportunitat als pobles oprimits per fer escoltar la seva veu i exercir la seva sobirania.
Per finalitzar, citant a Comorera "nosaltres no som nacionalistes. Som internacionalistes i, pel fet d'ésser-ho, som els únics capacitats per resoldre el problema nacional". L'internacionalisme no es pot manifestar en una forma annexionista ni assimilista, no hi ha internacionalisme sense unió voluntària de les nacions de la mateixa forma que no hi ha cultures ni llengües universals.
Article desenvolupat a partir del text publicat a la revista Maig (número 5, febrer de 2020) amb el nom “Re-llegint els nostres clàssics. Comorera i la qüestió nacional: primera part”
Lucía Aliagas
Etiquetes de comentaris: Joan Comorera, La qüestió nacional, Sobirania
