No puc amagar que estic trist, molt trist. Perquè ha mort una persona enlluernadora en sa saviesa i impactant per la seva humanitat. El poquíssim temps que vaig conviure amb ell em va marcar de tal manera, que sempre he seguit el seu caminar per les terres de l’Estat Espanyol on trobava aixopluc. Sempre amb el seu discurs, estranya barreja de marxisme i cristianisme. Sempre amb la seva bonhomia i la seva ànsia de llibertat.
Tinc al davant el primer número del Realitat del que formava part de la Secretaria de Redacció, amb el company Tafalla ─abril de 1977─ amb un article seu, “Sobre la libertad”, amb un final que em fa present el seu autor: “Ser revolucionario equivale en cierta forma a mantenerse gozosamente desnudo de tentaciones. O casi desnudo. Incluso para el necesario ejemplo. La revolución se construye con otros cálculos y otras tabulaciones. Porque quiere otra riqueza.”
Sempre m’he preguntat si hauria aconseguit fer coincidir la seva vellesa ─i la també seva ancianitat─ amb les reflexions mostrades a “Jóvenes de corazón. La utilidad de la vejez”, que Martínez Roca li va editar l’any 2000.
"Cuando empecé a hacerme viejo ─y no voy a aclarar ahora cuándo fue eso─ comprobé que en mi entorno no tenían la menor idea de lo que me estaba pasando... Poco a poco me fui convenciendo de que un viejo no es nada más que un joven que vive indebidamente aislado...”
Al final havia deixat Madrid i havia anat a raure a un poblet des del que escrivia el seu article setmanal per a Gara. Si alguna setmana no apareixia, un pensament negre em voltava pel cap com un núvol de tempesta. Al final, algun dia apareixia, com la setmana passada que va sortir el dimarts. Aquest dilluns, com si hagués canviat de dia, ja no em vaig preocupar, fins a l’extrem de que han estat uns altres els que m’han donat la notícia sempre esquivada. Aquest dilluns, “el viejo del andador” ─com reconeixia que li deien al poble─ ha deixat de caminar.
I com el trobarem a faltar! Perquè no ho substituirà la lectura de la seva obra.
“Si al morir dices que te llevas contigo un secreto pensarán en ti
durante años.”
Miquel Àngel Sòria
Etiquetes de comentaris: Antonio Álvarez-Solís, Cultura, Memòria Històrica
