Propera entrega del monogràfic "El fet nacional. Una mirada àmplia": El fet nacional amb perspectiva europea
Si es vol estudiar el naixement d’una concepció del món que mai no fou exposada sistemàticament pel seu fundador cal fer prèviament un treball filològic minuciós i realitzat amb el màxim escrúpol d’exactitud, d’honradesa científica, de lleialtat intel·lectual, d’absència de tot pre-judici i apriorisme o presa de partit”. [1]
En el nostre país, quan parlem sobre Marx i del fet nacional solem navegar en un mar procel·lós on imperen el presentisme i allò que Gramsci anomenava constrènyer els textos es a dir: “fer dir als textos, per amor a la tesi, més d’allò que els textos realment diuen”.[2] Habitualment ens trobem amb cites fora de context, lluny d’“un treball filològic minuciós i realitzat amb el màxim escrúpol d’exactitud, d’honradesa científica, de lleialtat intel·lectual, d’absència de tot pre-judici i apriorisme o presa de partit”. [3] A l’ensems s’ignora, sovint de mala fe, que l’obra de Marx és una obra en construcció i que, si ens volem acostar al seu mètode, cal saber que el: “… leitmotiv, del ritme del [seu] pensament en desenvolupament, ha de ser més important que les afirmacions casuals i els aforismes aïllats”.[4]
I, abans de res caldrà partir del fet que és impossible trobar en Marx ni en Engels ( a partir d’aquí MiE) una posició o definició simple de nació presta a ser aplicada en tots els casos. M i E, com intel·lectuals que es pretenien orgànics d’un moviment real i en moviment, el de constitució del proletariat en classe, van anar elaborant hipòtesis explicatives i respostes concretes, a demanda del desenvolupament històric concret en què participaven. Hipòtesis explicatives i respostes concretes que estan lluny de ser una teoria completa ni coherent. No obstant això, podem afirmar que gairebé sempre es van atenir a una determinada posició èticopolítica provinent de la tradició de la qual formaven part: la tradició democràtica-jacobina. Per tant en el llarg recorregut de l’obra marxiana podem trobar elements de mètode d’anàlisi al costat d’elements normatius, de principis èticopolítics. En aquests darrers hi trobem en el conjunt de l’obra una continuïtat notable.
No pot haver-hi emancipació nacional sense emancipació social. I viceversa.
Comencem per una afirmació normativa de Marx en la relació entre els pobles que crec va més enllà de la tàctica o de la circumstància: el 28 de març de 1870, cridant a la unitat en la lluita entre el proletariat anglès i l’irlandès, Marx va escriure: “El poble que oprimeix un altre poble forja les seves pròpies cadenes”.[5] Aquesta afirmació estableix una relació indissoluble entre alliberament nacional i social. Sembla que es tracta d’un axioma normatiu, allunyat del relativisme nacional que se li sol atribuir. D’aquesta manera, Marx recollia la torxa democràtica que ja fora encesa per Robespierre l’abril de 1793: “Aquell que oprimeix a una nació, es declara enemic de totes”.[6]
Emmarquem aquesta frase en un context més ampli. Per a Marx la qüestió irlandesa mostrava de manera suficient en què consistia la seva visió de l’internacionalisme proletari: “Tan aviat com acabi la unió coercitiva d’aquests dos països esclatarà a Irlanda una revolució social, encara que sigui sota formes antiquades … D’altra banda, en deixar intacte el poder dels seus grans propietaris de terra a Irlanda, el proletariat anglès els fa invulnerables a la mateixa Anglaterra … l’obrer mitjà anglès odia l’irlandès al qual considera un rival que fa que baixin els salaris i el standard of life. Sent antipatia nacional i religiosa cap a ell … La burgesia fomenta i conserva artificialment aquest antagonisme entre els proletaris dins Anglaterra mateixa. Sap que en aquesta escissió del proletariat resideix l’autèntic manteniment del seu poder… El poble que oprimeix un altre poble forja les seves pròpies cadenes”.[7]
És a dir Marx situa, com sempre, la lluita per l’alliberament nacional en el context de la lluita de classes però no només això. Considera que l’alliberament nacional del poble oprimit per l’imperialisme permet l’alliberament social: “La condició preliminar de l’emancipació de la classe obrera anglesa és la transformació de l’actual unió coercitiva, és a dir de la submissió d’Irlanda, en aliança igual i lliure, si és possible, o en una separació completa, si cal”.[8]
Aquesta mateixa posició també queda clara en el cas de Polònia: “Per això, en treballar per trencar les cadenes de Polònia, els socialistes russos es plantegen la generosa meta de destruir el règim militar, condició essencialment necessària per a l’alliberament general del proletariat europeu”.[9]
Certament algú podria adduir que tant en el cas d’Irlanda com en el de Polònia, les posicions de M i E van variar al llarg del temps. És cert, però no podent resumir aquí aquesta evolució[10] només puc respondre que quan vull valorar les posicions de qualsevol autor acostumo a concedir un plus de credibilitat a les posicions formulades en últim lloc.
Engels i els pobles “sense història”.
Esmentar únicament aquest aspecte més democràtic i internacionalista de les posicions de M i E seria unilateral. En 1848, tots dos establien una prioritat dels interessos de la revolució democràtica sobre la lluita dels pobles oprimits. Per exemple, donaven suport l’emancipació de Polònia, però no a la dels eslaus del sud. Prioritzaven la lluita contra l’imperialisme tsarista a qui consideraven la reserva estratègica de la reacció a Europa. Aquesta posició de caràcter tàctic va induir a Engels, en els escrits publicats a la Nova Gazeta Renana 1848, a considerar que els eslaus del sud i del centre d’Europa eren pobles reaccionaris i a denominar-los “pobles sense història”: “Per pobles ‘sense història pròpia’ Engels entenia pobles que en el seu passat no van aconseguir crear un sistema estatal vigorós i de tal manera, segons Engels, ja no posseïen força per a obtenir la seva autonomia nacional en el futur”.[11] Cal contextualitzar aquest episodi en el context de la revolució europea de 1848, i en el fet que tant el despotisme austríac com el rus van utilitzar a alguns d’aquests pobles (txecs, eslovacs, eslovens, croats, serbis, i ucraïnesos) com a tropes de xoc contra les revolucions democràtiques. Roman Rosdolski opina que en el rerefons d’aquestes posicions d’Engels podem percebre la sentor d’un cert supremacisme alemany, o bé d’un cert hegelianisme deformat aplicat a les relacions entre els pobles.[12]
Per la seva banda, Enzo Traverzo considera que: “… una tal concepció, que barreja el Volksgeist de Hegel amb una versió predarwiniana de la selecció natural, no té equivalent en Marx. Durant les revolucions de 1848, aquest es limita a distingir entre ‘nacions revolucionàries’ i ‘nacions contra-revolucionàries’, amb una classificació descriptiva que s’absté de fer una valoració sobre el caràcter històricament viu o obsolet dels diversos grups nacionals”.[13] Per la seva banda Michael Lowy opina que: “… això aquesta actitud no estava relacionada de forma orgànica a una determinada filosofia ‘evolucionista, economicista i eurocentrista’, més aviat va ser el producte de la seva por obsessiu a la contrarevolució tsarista, així com de la instrumentalització del paneslavisme pel tsar. A partir que es comencen a materialitzar perspectives revolucionàries a Rússia (després de 1870), aquesta estimació negativa desapareix”.[14]
Tampoc em puc estendre aquí en el tema, però calia esmentar-com a contrapunt a visions massa simplistes del pensament de M i E sobre el fet nacional.
Centralisme, estatisme i democràcia
Contra la visió d’alguns “marxistes”, la idea que M i E o Lenin es feien del socialisme distava molt de considerar progressista la centralització feudal dels Estats de l’absolutisme durant l’antic règim (com la de Felip V a Espanya o la de Lluís XIV a França), ni tampoc el centralisme reinstaurat per Napoleó, per la restauració borbònica de 1814 o per la tercera república francesa. Encara menys consideraven el centralisme com una de les característiques pròpies del socialisme.
Podríem citar llargament d’aquests posicionaments a Marx a La guerra civil a França (1871),[15] o a V.I. Lenin en L’Estat i la revolució (1917),[16] , o a Contribució al problema de les nacions o sobre la “autonomització” (1922).[17] En aquests escrits, els nostres autors descriuen un model de socialisme que poc té a veure amb el desenvolupat en els països de l’anomenat “socialisme real” durant el segle XX. Amb la caiguda del socialisme “irreal” allò que s’ha esgotat no són les idees de Marx i Lenin sobre el socialisme, la democràcia i la qüestió nacional. El que ha estat irremissiblement amortitzat per la història són l’estatisme i el centralisme burocràtics.
Recomano la lectura de les obres citades i em limito aquí a citar un pas menys conegut i encara menys reconegut d’Engels, en la seva crítica al programa d’Erfurt (1891): “Així doncs, república unitària. Però no en el sentit de la present República francesa, que no és altra cosa que l’Imperi sense l’emperador fundat el 1798. De 1792 a 1798, cada departament francès, cada comunitat posseïen la seva completa autonomia administrativa, segons el model nord-americà, i això hauríem de tenir també nosaltres. Amèrica del Nord i la primera República francesa ens han mostrat i provat com s’ha d’organitzar aquesta autonomia i com es pot prescindir de la burocràcia … “.[18]
L’antiestatisme i l’anticentralisme burocràtic del vell Engels es materialitzava quan proposava incloure en el programa la següent mesura: “Administració autònoma completa a la província, el districte i la comunitat a través de funcionaris elegits sobre la base del sufragi universal. Supressió de totes les autoritats nomenades per l’Estat”. Es poden resseguir en les obres citades de Marx, Engels i Lenin, multitud de mostres d’aquest anticentralisme. Ens trobem també davant d’una proposta de caràcter normatiu, ben allunyada d’aquella simplificació que fan servir alguns nacionalistes de nacions grans que identifiquen el progressisme amb el centralisme.
Classe, nació i hegemonia en el Manifest Comunista
Amb massa alegria i inconsistència se sol citar la frase del Manifest del Partit comunista (1848) que diu: “Els obrers no tenen pàtria”, com si resumís el pensament de Marx respecte del fet nacional. No obstant això, aquesta frase no té un caràcter normatiu i encara menys és una desiderata sobre un “haver de ser” de la classe obrera predicat o inventat per “algun redemptor de la humanitat”. Per contra M i E consideraven que “Les proposicions teòriques dels comunistes …. Són totes expressió generalitzada de les condicions materials d’una lluita de classes real i vívida, d’un moviment històric que s’està desenvolupant a la vista de tots”. L’afirmació que “els obrers no tenen pàtria” no fa altra cosa que descriure una situació de fet: l’expropiació, l’alienació soferta pel proletariat que era i és exclòs de la ciutadania, que és un ilota, un metec o un esclau a la polis. Cal recordar aquí que en el context de la democràcia revolucionària de 1848 la pàtria és la polis, és a dir el conjunt dels ciutadans. Res a veure amb la pàtria nacionalista i molt menys feixista.
Així doncs, l’afirmació que l’obrer no té pàtria no es limita a allò que anuncia per Enzo Traverzo: “La resposta que Engels, amb Marx, proposa consisteix a superar aquestes divisions recolzant-se en els interessos comuns dels treballadors i dels explotats més enllà de les fronteres nacionals: és precisament en aquest sentit que “els obrers no tenen pàtria”. En el pla històric concret, aquesta Aufhebung [19] dialèctica de les ruptures nacionals no es farà, però sense problemes. L’experiència de la revolució russa, amb la dislocació de l’antic imperi multinacional, la independència de Finlàndia i dels Països bàltics, el naixement d’una federació de repúbliques, l’esclat de diverses guerres civils i les “sovietitzacions” forçades que es van desprendre han aportat llargament la prova”.[20] L’assumpte és bastant més complex d’allò que ens assenyala Traverzo.
Per comprovar allò que afirmo només cal llegir completament aquest paràgraf del Manifest: “També s’ha retret als comunistes que volien abolir la pàtria, la nacionalitat./ Els obrers no tenen pàtria. No és possible llevar-los allò que no tenen. Ja que el proletariat encara ha de conquerir en primer terme, l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional,[21] constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit que li dóna burgesia./ Les segregacions i contradiccions nacionals dels pobles desapareixen cada vegada més ja amb el mateix desenvolupament de la burgesia, amb la llibertat de comerç, amb el mercat mundial, la uniformitat de la producció industrial i les condicions de vida corresponents a ells./ L’hegemonia del proletariat les farà desaparèixer encara més. L’acció unificada, si més no en els països civilitzats, és una de les condicions primordials del seu alliberament. En la mateixa mesura que es deroga l’explotació d’un individu per un altre, es deroga l’explotació d’una nació per una altra”.[22]
El resum és clar i no seré jo qui el faci. Ho va fer fa bastants anys Pierre Vilar: “Analitzem: 1) la nació existeix. 2) És un fet polític. 3) Tota classe dominant s’erigeix en classe nacional. 4) Tota classe nacional s’identifica amb la nació. 5) La burgesia ho ha fet; el proletariat pot pretendre fer-ho. 6) El fet nacional pot canviar de sentit, segons la classe que l’assumeixi”.[23]
Aquesta problemàtica oberta pel Manifest desemboca en el tema de l’hegemonia, que és tema leninista i gramscià per excel·lència, però que no van inventar ni Lenin ni Gramsci. En el Manifest comunista queda clar que la constitució del proletariat en classe exigeix l’assumpció de la tasca de la conquesta hegemonia en el marc nacional de la lluita de classes. Aquest serà un element central de la concepció leniniana sobre la qüestió nacional, lluny de l’esquematisme de Rosa Luxemburg, per exemple.
Abans de tancar aquest apartat convé reiterar que per a M i E, la nació, el poble, la pàtria no tenen de cap manera un contingut essencialista, ni etnicista sinó que es corresponen amb una formació històricopolítica que es desenvolupa sota el capitalisme i que ha de ser tractada com a tal.[24]
Contingut i forma de la lluita del proletariat
En un altre pas del Manifest comunista s’afirma: “Per la seva forma, encara que no pel seu contingut, la lluita del proletariat contra la burgesia comença sent nacional. És lògic que el proletariat de cada país acabar primer els comptes amb la seva pròpia burgesia”.[25] En aquesta simple fórmula del Manifest trobem la relació dialèctica entre objectius internacionalistes i marc nacional de la lluita de classes que explica per exemple les posicions de Lenin en els debats sobre organització del POSDR en 1903, així com les seves posicions sobre la qüestió nacional, abans i després de la revolució.
En resum, en els escrits de M i E sobre la qüestió nacional podem trobar tant criteris metodològics per a l’anàlisi de les formacions socials i de les conjuntures polítiques, com criteris normatius de caràcter ètic-polític. És a dir, principis en què l’ideal del socialisme es fon amb l’ideal de la democràcia. Sens dubte, aquests principis democràtics van informar la defensa del dret d’autodeterminació per part de la Segona Internacional en el seu segon congrés de 1896, o les posicions de Lenin enfront de la realitat multinacional i colonial de l’imperi tsarista en què actuaven i que desitjaven transformar.
Posaré un exemple d’aquesta influència alhora metodològica i normativa. En una nota escrita l’any 1916, que fou trobada entre els papers de Lenin i publicada pòstumament en l’edició de 1937 de les OC diu:
“Hi ha certa similitud entre la forma en què la humanitat ha d’arribar a la supressió de les classes i la forma en què ha d’arribar a la posterior unió de les nacions. A saber: a la supressió de les classes s’arriba a través de l’etapa de transició de dictadura de la classe oprimida. A la unió de les nacions només s’arriba a través de l’alliberament de les nacions oprimides, de l’autèntica extirpació de l’opressió nacional, i l’enfocament d’aquesta realitat amb un criteri polític consisteix precisament en la llibertat de separació. La llibertat de separació és el millor i l’únic mitjà polític contra l’estúpid sistema de petits Estats i l’aïllament nacional que, per a la sort de la humanitat, és inevitablement destruït pel desenvolupament del capitalisme” .[26]
Separar per unir, praxi dialèctica, procés històric-concret. Combinació no igualada encara entre principis i realisme polític. Una proposta comprensible tan sols per a esperits no mecànics, ni positivistes, ni evolucionistes, és a dir, per a esperits dialèctics, és a dir, revolucionaris. Una proposta incomprensible també per a nacionalistes de qualsevol pelatge.
Joan Tafalla
Article elaborat a partir de la ponència amb el mateix nom, exposada per l’autor en les Jornades Commemoratives “200 aniversari de Karl Marx” (organitzades per EUiA conjuntament amb el Partit de l’Esquerra Europea, la Fundació l’Alternativa, la Fundació Socialisme sense fronteres i la Fundació Revolució Democràtica)
---
Bibliografia
AAVV (Georges Haupt, Michaël Löwy, Claudie Weil, Les marxistes et la question nationale, 1848-1914, Paris, L’Harmattan, 1997. Primera edició: Paris, Maspero, 1974.
AAVV (Immanuel Wallerstein y Etienne Balibar), Raza, nación y clase, Madrid, IEPALA. 1991. Primera edició en francès: Paris, La Découverte, 1988.
Kevin B. Anderson, Marx aux antipodes. Nations, ethnicité et sociétés non occidentales, Paris, Syllepse, 2015. Primera edició en anglès: Marx at the margins, University of Chicago Press, 2010.
Michael Löwy, Patries ou planète? Nationalismes et internationalismes de Marx à nos jours, Cahiers Libres, Editions Page deux, Lausanne, 1997.
Karl Marx y F. Engels, Artículos en la Nueva Gaceta Renana, Obras de Marx y Engels (OME) 9 y 10, Barcelona, Grupo Editorial Crítica, 1978 y 1979 respectivamente.
Karl Marx y F. Engels, Acerca del colonialismo, Moscú, Editorial Progreso, 1970’s (aprox.).
Karl Marx y F. Engels, La revolución en España, traducción de Manuel Sacristán, Barcelona, Ariel, 1960, 1966 y 1970.
Karl Marx y F. Engels, La revolución en España. Artículos, Moscú, Editorial Progreso, 1978.
Maxime Rodinson, Le marxisme et la nation, en L’homme et la société, janvier-mars, 1968, nº 7,
Roman Rosdolski, El problema de los pueblos sin historia, editorial Fontanamara, Barcelona 1981.
Joan Tafalla, Los bolcheviques y la deconstrucción del imperio zarista (Esbozo) in AAVV, La revolución rusa de 1917 y el estado. Del consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1921), Vilassar de Dalt, Editorial El Viejo Topo, 2018.
Enzo Traverzo, Friedrich Engels et la question nationale, in AA.VV. Friedrich Engels, savant et révolutionnaire, sous la direction de Georges Labica et Mirielle Delbraccio, Paris, Actuel Marx Confrontation/PUF, 1997
https://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2019/01/cinc-proposicions-sobre-marx-i-el-fet.html?fbclid=IwAR2D8g4AfmyIhYGAnlLR8_NwO6cC1o9n5jFUmCACUr0b3pDc0RJ55GfZYOY
---
Notes
[1] Antonio Gramsci, Quaderns de la Presó, nº 16 (XXII), 1933-1934, Temes de cultura § 1, Qüestions de mètode.
[2] Antonio Gramsci, Quaderns de la Presó, nº 6, § 198. Agraeixo a Nando Zamorano que m’hagi fet notar aquesta nota.
[3] Antonio Gramsci, Quaderns de la Presó, nº 16, loc.cit.
[4] Antonio Gramsci, loc. cit.
[5] Karl Marx, Extracte d’una comunicació confidencial, 28 de març de 1870. Es tracta d’una circular en que Marx polemitza contra la influència bakuninista en el Consell federal de l’AIT de la Suïssa francesa. Els bakuninistes no comprenien la importància del moviment d’alliberament nacional irlandès i la seva relació amb la lluita del proletariat anglès. In: OEME, 1976, Tomo II, pág. 187.
[6] Maximilien Robespierre: Declaració dels drets de l’home i del ciutadà proposada per Maximilien Robespierre, impresa per la convenció nacional, 24 de abril de 1793, articl XXXVI, a Por la felicidad y por la libertad. Discursos (2005), p. 202.
[7] Karl Marx, Extracto…, ob cit., p. 186-187.
[8] Karl Marx, Extracto…, ob cit., p. 187.
[9] Karl Marx, El consell general de l’AIT als membres de la secció russa a Ginebra, 24 de març de 1870. OEME, 1976. Tomo II, p. 182.
[10] Dues magnífiques obres ens permeten estudiar aquesta evolució: AAVV (Georges Haupt, Michaël Löwy, Claudie Weil, Les marxistes et la question nationale, 1848-1914, Paris, L’Harmattan, 1997. Primera edició: Paris, Maspero, 1974, i Kevin B. Anderson, Marx aux antipodes. Nations, ethnicité et sociétés non occidentales, Paris, Syllepse, 2015. Primera edició en anglès: Marx at the margins, University of Chicago Press, 2010.
[11] Roman Rosdolski, El problema de los pueblos sin historia, editorial Fontanamara, Barcelona 1981, pág. 8.
[12] El propio Rosdolski no deja de ver en estas posiciones un episodio de un proceso de aprendizaje/ error en Marx y en Engels, proceso que llevaría hasta la posiciones de Lenin sobre la cuestión nacional: “No es maravilla que a Lenin le fuese dado superar las unilateralidades tanto de la concepción engelsiana como también de la bakuniniana y tender un puente entre ellas”, ob.cit., pág. 164.
[13] Enzo Traverzo, Friedrich Engels et la question nationale, in AA.VV. Friedrich Engels, savant et révolutionnaire, sous la direction de Georges Labica et Mirielle Delbraccio, Paris, Actuel Marx Confrontation/PUF, 1997, p. 210.
[14] Michael Löwy, Patries ou planète? Nationalismes et internationalismes de Marx à nos jours, Cahiers Libres, Editions Page deux, Lausanne, 1997.
[15] OEME 1976, tom 2, pàgines 214-259.
[16] OC, tom 33.
[17] OC, tom 45, Editorial Progrés, 1987.
[18] Federico Engels, Contribución a la crítica del programa socialdemócrata de 1891, escrito entre 18 y 29 de junio de 1891, más conocido como Crítica al programa de Erfurt, OEME, tomo 3, pp. 450-461.
[19] En alemán, superación.
[20] Enzo Traverzo, ob.cit., p. 206.
[21] Engels corregí aquesta frase l’edició de 1888 del Manifest Comunista: “a classe dirigent de la nació”. Cal deixar constància d’aquesta referència a l’hegemonia, concepte que, com tothom pot comprovar, apareix dues vegades a aquestes mateixes planes del Manifesto.
[22] Marx y Engels, Manifiesto del Partido Comunista en OME, Tomo 9, Ed. Critica, Grupo editorial Grijalbo, Barcelona, 1978, pág. 154.
[23] Pierre Vilar, Sobre els fonaments de les estructures nacionals, en Estat, nació, socialisme, Barcelona, Curial, 1981.
[24] Maxime Rodinson, Le marxisme et la nation, en L’homme et la société, janvier-mars, 1968, nº 7, p. 133.
[25] Marx y Engels, Manifiesto del Partido Comunista, loc.cit.
[26] V.I. Lenin, Comentario a las tesis. La revolución socialista y el derecho de las naciones a la autodeterminación, escrito entre enero y febrero de 1916, publicado por primera vez en Leninski Sbórnik XXX, 1937, in OC, t. 23, p. 256.
Etiquetes de comentaris: La qüestió nacional, Marxisme
