Propera entrega del monogràfic "El fet nacional. Una mirada àmplia": El fet nacional a l'Amèrica Llatina
En els moments d’avenç de les forces reaccionàries i del feixisme, que tenen com a base ideològica el nacionalisme exaltat i el xovinisme, alguns sectors progressistes tendeixen a assumir, com a postura lògica per contrarestar-ho, un cosmopolitisme radical. Un internacionalisme mal entès que nega la nació, nega els costums, els símbols i la història, posant-les totes en el mateix sac de la reacció ultranacionalista i xovinista del feixisme i les forces d’extrema-dreta. Aquesta no és només una tendència que es pugui observar ara, amb la defensa de certs sectors d’una espècie d’Estats Units d’Europa. També existeix una altra tendència a carregar contra les nacions petites, contra les nacionalitats i llengües minoritzades o oprimides, pensant que la disputa de l’orgull nacional amb el feixisme equival a assumir la seva postura negacionista de les diferents realitats nacionals. Davant d’aquestes tendències, cal preguntar-se si són noves i entendre-les des de la història.
És per això que aquest article té la intenció de fer una relectura d’un text que va marcar la història del moviment comunista i quina fou la línia d’interpretació i d’acció en la lluita política contra el nazi-feixisme a partir d’aquell moment. Aquesta relectura, però, no pretén donar lliçons sobre el present. Això serà tasca de cadascuna i de cadascun dels lectors que segueixin les línies que venen a continuació. Tampoc pretén generalitzar la postura de totes les tendències que es reivindicaven com a marxistes o comunistes a l’època, ni dels debats que es donaven. Pretén posar negre sobre blanc un text que va encetar la política del Front Popular, que va iniciar una nova etapa del moviment comunista i del moviment obrer en la lluita contra el feixisme. Es tracta de l’informe presentat per Dimitrov, l’any 1935, davant el VII Congrés de la Internacional Comunista (“L’ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional en la lluita per la unitat de la classe obrera contra el feixisme”). Aquest text ha esdevingut de referència per al moviment comunista fins al dia d’avui, i ha tingut influència més enllà d’aquest corrent de pensament polític. Tot i la seva rellevància, alguns aspectes semblen oblidats.
Entrant en matèria, en aquest informe Dimitrov es pregunta perquè el feixisme ha triomfat a Alemanya i a Itàlia, perquè a Espanya l’any 34 es van imposar les forces reaccionàries, un país “on les forces de la insurrecció proletària es combinen tan avantatjosament amb la guerra camperola”. A aquesta pregunta li acompanyen unes altres. Segons expressava en l’informe:
“Els socialistes espanyols estaven representats al govern els primers dies de la revolució. Van establir un contacte de lluita entre les organitzacions obreres de totes les tendències polítiques, inclosos comunistes i anarquistes? Van unir a la classe obrera en una sola organització sindical? Van exigir l’expropiació de totes les terres dels terratinents, de l’església i els convents a favor dels camperols per a conquerir-los per a la revolució? Van intentar lluitar per l’autodeterminació nacional dels catalans, dels bascos, per l’alliberament de Marroc? Van netejar l’exèrcit d’elements monàrquics i feixistes, preparant el pas de les tropes al costat dels obrers i dels camperols? Van dissoldre la guàrdia civil, botxí de tots els moviments populars, tan odiada pel poble? Van assestar algun cop contra el partit feixista de Gil Robles, contra el poder del clergat catòlic?”
D’aquest fragment es poden extreure tres conclusions. El feixisme avançava a Espanya, en primer lloc, a conseqüència de la manca d'interès de la socialdemocràcia d’unir a la classe obrera. Ho feia, en segon lloc, perquè tampoc havia fet res per tallar la base econòmica dels que ho finançaven, ni els seus braços repressors (exèrcit i guàrdia civil). I ho feia, finalment, perquè no tenia en compte el fet nacional català i basc, com tampoc tenia una postura anticolonial vers el Marroc. Però en aquest informe no només es posa el focus sobre els errors dels altres, sinó que fa autocrítica sobre les mancances dels comunistes de països com Alemanya, que van desestimar la necessitat de la lluita ideològica. En un fragment del text, els acusa d’haver “subestimat durant molt temps el sentiment nacional ferit i la indignació de les masses contra el Tractat de Versalles”, així com “observaven una actitud desdenyosa respecte a les vacil·lacions de la pagesia i petita burgesia, tardant a establir un programa d’emancipació social i nacional”. De la mateixa manera, assegurava que posar el fre al feixisme depenia de “la justa política de la classe obrera respecte als camperols i a les masses petit burgeses de la ciutat. Cal prendre aquestes masses tal com són i no com nosaltres voldríem que fossin”.
Més enllà de la denúncia dels errors en la comprensió de les classes socials del seu moment, Dimitrov també posa l’accent en una de les grans debilitats dels partits comunistes en la lluita antifeixista: la lluita ideològica. Així doncs, l’informe lamenta que “molts camarades no creien que una varietat tan reaccionària de la ideologia burgesa, com és la ideologia del feixisme, que en la seva absurditat arriba a desvariar, fos en general capaç de tenir influència sobre les masses”. Segons l’autor “l’avançada putrefacció del capitalisme arribar fins al moll de l’os de la seva ideologia i la seva cultura, i la situació desesperada de les extenses masses del poble predisposa a certs sectors al contagi amb els detritus ideològics d’aquest procés de putrefacció”, i continua afirmant que no es podia “menysprear, de cap manera, aquesta força del contagi ideològic del feixisme. Al contrari, hem de lliurar per part nostra una àmplia lluita ideològica, basada en una argumentació clara i popular, i en un mètode cert a l’hora d’abordar la peculiar psicologia nacional de les masses del poble”.
En la lluita ideològica contra el feixisme el fet nacional tenia un paper cabdal. Un dels trets característics del feixisme és l’ús de la nostàlgia i l’èpica històrica per alimentar el seu relat ultranacionalista i xovinista. Així ho analitzava l’informe, afirmant que els feixistes feien servir la història de cada poble “per presentar-se com a hereus i continuadors de tot el que té d’elevat i heroic en el seu passat, i exploten tot el que humilia i ofèn els sentiments nacionals del poble, com arma contra els enemics del feixisme”. A la vegada, adverteix que els comunistes que “creuen que tot això no té res a veure amb la causa obrera i no fan res (...) per aclarir davant les masses treballadores el passat del seu propi poble amb fidelitat històrica i el veritable sentit marxista (...), per entroncar la lluita actual amb totes les tradicions revolucionàries del seu passat (...), entreguen voluntàriament als falsificadors feixistes tot el que hi ha de valuós en el passat històric de la nació, perquè enganyin a les masses del poble”. En aquest sentit, Dimitrov aclareix que els comunistes “no som funcionaris limitats dels sindicats, ni tampoc dirigents dels gremis medievals d’artesans i oficials. Som els representants dels interessos de classe de la més important i gran de les classes de la societat moderna, de la classe obrera, que té per missió emancipar a la humanitat dels turments del sistema capitalista”.
El text va molt més enllà d’unes línies, o de les referències a l’ús de la història. L’informe va al moll de l’os i marca la postura de la Internacional Comunista sobre el fet nacional en la lluita contra el feixisme. Així, assegurava que els comunistes “som, per principi, enemics irreconciliables del nacionalisme burgès, en totes les seves formes i varietats. Però no som partidaris del nihilisme nacional, ni podem actuar mai com a tal. La missió d’educar als obrers i als treballadors en l’esperit de l’internacionalisme proletari és una de les tasques fonamentals de tots els Partits Comunistes. Però, el que pensi, que això li permet, i inclòs, l’obliga a escopir en la cara de tots els sentiments nacionals de les àmplies masses treballadores, està molt lluny del veritable bolxevisme”. No només es queda en la denúncia del “nihilisme nacional” de certs sectors, sinó que a més proposa que “l’internacionalisme proletari ha d’aclimatar-se, per dir-ho així, a cada país i arrelar-se profundament en el sòl natal. Les formes nacionals, que revesteixen la lluita proletària de classes, el moviment obrer a cada país, no estan en contradicció amb l’internacionalisme proletari, sinó que, al contrari, és precisament sota aquestes formes com es poden defensar també amb èxit els interessos internacionals del proletariat”.
El fet nacional, per a Dimitrov, no era una cortina de fum per tapar la lluita de classes, ans al contrari, en l’informe exposava clarament que calia “posar en relleu, a totes parts i en totes les ocasions, davant les masses i demostrat d’un mode concret que la burgesia feixista, amb el pretext de defensar els interessos de tota la nació, practica la política egoista d’opressió i explotació del seu propi poble i l’explotació i l’esclavatge de la resta de pobles”. Però no es poden limitar a això. Al mateix temps, assegurava, “hem de posar de manifest, a través de les pròpies lluites de la classe obrera i mitjançant les accions del Partit Comunista, que el proletariat, en rebel·lar-se contra tot vassallatge i contra tota opressió nacional, és l’únic i autèntic campió de la llibertat nacional i de la independència del poble”. I prosseguia afirmant que “els interessos de la lluita de classes del proletariat contra els explotadors i opressors patris no està en pugna amb els interessos d’un avenir lliure i feliç de la nació. Al contrari: la revolució socialista serà la salvació de la nació i l’obrirà el camí per a un auge més esplendorós”. El proletariat revolucionari, afirma, “lluita per salvar la cultura del poble, per redimir-la de les cadenes del capital monopolista en putrefacció, del feixisme bàrbar que la violenta. Només la revolució proletària pot impedir el naufragi de la cultura, elevar-la a la més alta esplendor com a verdadera cultura popular”.
L’informe no era només una col·lecció de proclames, sinó que plantejava una postura concreta per al moviment comunista. Així doncs, marca que els comunistes “que formen part d’una nació oprimida o dependent, no podran lluitar amb èxit contra el xovinisme, en el si de la seva pròpia nació, si al mateix temps no posen de manifest, en la pràctica del moviment de masses, que lluiten realment per redimir la seva nació del jou estranger. Per una altra banda, els comunistes de la nació opressora tampoc podran fer el que és necessari per educar a les masses treballadores de la seva nació en l’esperit de l’internacionalisme, si no lliuren una lluita decidida contra la política d’opressió de la seva ‘pròpia’ burgesia, pel dret a la completa autodeterminació de les nacions esclavitzades per elles. Si no ho fan, tampoc ajudaran als treballadors de les nacions oprimides a sobreposar-se als seus prejudicis nacionalistes”. Així doncs, conclou que “només actuant en aquest sentit, demostrant d’una forma convincent en tota la nostra feina de masses que estem tan lliures del nihilisme nacional, com del nacionalisme burgès, només llavors podrem lliurar una lluita veritablement eficaç contra la demagògia xovinista del feixisme”. Aquesta era, per a Dimitrov, “una premissa absolutament indispensable, per a lluitar eficaçment contra el xovinisme, principal instrument de la influència ideològica dels feixistes sobre les masses”.
Juanma Rodríguez
Etiquetes de comentaris: La qüestió nacional
