Propera entrega del monogràfic "El fet nacional. Una mirada àmplia": El fet nacional i el feixisme
La qüestió nacional i la sobirania del poble de Catalunya han estat elements centrals i imbricats dins de la realitat social, política i econòmica de Catalunya des de les darreries del segle XIX. Les demandes per l’autonomia les trobem ja iniciat el segle XX. Abans de la consecució de la II República, els partits republicans ja havien acordat un horitzó d’autonomia per a Catalunya. En el context d’expansió democràtica de la II República el debat de l’autonomia de Catalunya va irritar profundament les dretes centralistes i alguns sectors de l’esquerra.
La victòria del feixisme espanyol, en aliança imprescindible de Mussolini i Hitler, va comportar l’anorreament dels drets nacionals i socials del poble de Catalunya, però no de la seva realitat històrica, social, econòmica, cultural i de la voluntat de ser, compartida per la majoria de la població.
En la lluita antifranquista, els comunistes de Catalunya van estar al capdavant de manera destacada. Entre molts aspectes lluminosos d’aquesta lluita, podríem destacar el paper del sindicalisme de CC.OO. en vertebrar la classe treballadora autòctona amb els “altres catalans” dins de les coordenades de la lluita social i nacional. Un altre element clau seria l’Assemblea de Catalunya, primer espai efectiu i unitari de l’antifranquisme a Catalunya -i a tot l’Estat- impulsat pel PSUC i que en els seus acords de mínims incorporava la demanda del restabliment de l’Estatut de 1932 com a pas anterior a la consecució del dret de l’autodeterminació.
La victòria aclaparadora de les esquerres i el catalanisme a Catalunya el 15 de juny de 1977 va obrir un nou escenari en el conflictiu procés de Transició i demostrava l’arrelament popular dels postulats catalanistes i d’esquerres que s’enfocaven cap a la ruptura democràtica. “L’Operació Tarradellas” per part del govern Suárez va demostrar la seva efectivitat per esmorteir “la taca roja”.
En el IV Congrés del PSUC, un partit exultant i que s’apropava als 30.000 militants, podem veure com es definia com a “partit nacional català, partit de la classe obrera”. Però l’hegemonia política construïda en la lluita antifranquista es veuria ràpidament substituïda per l’exitós artefacte polític de Convergència Democràtica de Catalunya dissenyat per Jordi Pujol. Contra tot pronòstic CiU va situar-se com a primer partit a les eleccions autonòmiques de març de 1980, pocs mesos després de l’aprovació de l’Estatut de Sau l’octubre de 1979, que havia rebut un suport de més del 88% dels votants catalans.
La suma de les esquerres donava una àmplia majoria absoluta per iniciar la construcció de la nova realitat autonòmica i desenvolupar l’Estatut, primera fase on tots els partits del catalanisme hi estaven d’acord sense renunciar als seus objectius ulteriors com l’exercici de l’autodeterminació en alguns casos. En aquest punt, l’ERC d’Heribert Barrera va apostar fort per entregar el govern a CiU, amb una estranya aliança amb la Unión de Centro Democrático de Suárez.
Durant 23 anys, amb majories absolutes fins a 1995 i després amb majoria relativa, el “pujolisme” va ser capaç de construir un projecte polític majoritari per a les eleccions catalanes, on jugava un paper rellevant el desplegament de les competències autonòmiques i l’ampliació amb les negociacions amb els governs estatals de PSOE i PP -sent així mateix peça clau per a la governabilitat estatal- dins de les coordenades liberals i d’un catalanisme pragmàtic i integrador. Banderes d’aquest catalanisme integrador pròpies del comunisme català com la immersió lingüística o el principi “és català qui viu i treballa a Catalunya” van ser eficientment adoptades pel pujolisme per a la conformació d’un projecte ampli que fos capaç d’obtenir el suport de diferents sectors de la societat i també no espantar d’altres.
El que s’ha conegut com a “pujolisme” va ser un exitós moviment polític dins de l’extensa tradició del catalanisme conservador. El pujolisme va destacar per la seva flexibilitat, especialment en els anys 80, per combinar el catalanisme conservador moderat d’arrels cristianes amb un projecte d’amplis sectors de la burgesia nacional, sense perdre la seva tradició antifranquista i la vocació d’intervenir en la governabilitat estatal. Aquests elements, així com la incapacitat dels seus adversaris, van conformar un espai central a la vida social i política catalana amb una transversalitat notable.
En la reflexió dels comunistes de Catalunya, sempre han estat presents com a elements centrals respecte a la qüestió nacional, la realitat de la nació com a voluntat col·lectiva dels ciutadans, formada històricament a partir de la trajectòria comuna cultural, social i econòmica en un espai territorial determinat. És per tant una expressió materialista històrica de les societats. El lema “és català el qui viu i treballa a Catalunya”, sintetitza aquest posicionament i el situa com a element d’unitat de la classe treballadora al nostre país. A més, les banderes dels drets nacionals i socials s’han enarborat com a dues parts indestriables de la mateixa lluita.
La caracterització del catalanisme popular, com a projecte on la classe treballadora ha de tenir un paper director d’un moviment nacional i social, amb l’eix de propostes socials, econòmiques en un sentit democratitzador, d'ampliació de drets, de llibertat, igualtat i de justícia social. Aquest projecte nacional es caracteritza, també, per la fraternitat entre els pobles d'Espanya (realitat plural a nivell nacional, cultural i lingüístic), tot mantenint els principis de l’internacionalisme solidari.
En conseqüència, hem d’entendre, com a marxistes, que la lluita de classes i el seu desenvolupament es dona de manera dialèctica tant en l’esfera pròpiament nacional -Catalunya- com a l’estatal - en el conjunt dels pobles d’Espanya-. Una relació, insistim, indestriable però amb autonomia entre aquests dos marcs. Situar un marc depenent de l’altre o plantejar aquesta relació com un problema ens allunya del plantejament del catalanisme popular, però encara més important, ens impossibilita realitzar una anàlisi consistent i útil.
Històricament les diverses fraccions de classe han estat capaces de construir diferents concepcions sobre el fet nacional i bastir blocs nacional-populars entorn aquests projectes. El catalanisme popular vertebrat per la classe treballadora i els sectors populars sempre ha tingut present la realitat nacional de Catalunya i una sèrie de drets democràtics lligats a aquesta realitat, on el dret a l’autodeterminació i a la lliure relació amb la resta de pobles d’Espanya i del món era el principal. L’exercici efectiu d’aquest dret democràtic, no només rep el suport de la immensa majoria del poble de Catalunya, sino que és funcional a un plantejament federalista complet, és a dir, de lliure adhesió.
Si fem un brevíssim repàs històric sobre el catalanisme polític, aquest naixerà i es fonamentarà en primer terme en una visió progressista i federalista en el context de la segona meitat del segle XIX, però el catalanisme conservador, amb les aportacions imprescindibles del vigatanisme aconseguirà construir un moviment hegemònic encapçalat per la Lliga Regionalista a principis del segle XX, el que socialment representaria importants sectors de l’alta burgesia. No serà fins poc abans de l’adveniment de la II República que el fet nacional serà hegemonitzat pel catalanisme progressista, petita i mitjana burgesia representada per ERC -que va mantenir durant el període republicà pacífic una aliança amb la Unió Socialista de Catalunya de Joan Comorera- sota la direcció de Macià i després Lluís Companys. A partir de la resistència popular contra el feixisme i el naixement del PSUC, la direcció del moviment nacional va passar progressivament cap a la classe treballadora i els sectors populars, organitzats pels comunistes, principals mobilitzadors i organitzadors socials de la lluita contra el franquisme a la guerra i durant la dictadura. El procés de Transició va comportar un canvi en la relació de les forces polítiques a Catalunya on CiU va ser capaç de construir la seva hegemonia, la del catalanisme conservador.
La victòria de les esquerres catalanes el novembre de 2003 va obrir la porta a una nova aposta, encapçalada per la proposta de Pasqual Maragall del federalisme asimètric i el suport públic de José Luís Rodríguez Zapatero. Els canvis de governs a l’esquerra tant a l’Estat com a la Generalitat van obrir una nova fase que es tancaria en fals en el procés d’elaboració del nou Estatut que trencaria la unitat d’acció del govern d’entesa i on Zapatero optaria finalment per un acord a la baixa amb la Convergència d’Artur Mas.
El 30 de març del 2006 el ple del Congrés dels Diputats aprovava l’Estatut, després de reduir les seves competències - i la mateixa definició de nació al preàmbul- i atribucions. Aquestes encara patirien fortes retallades a partir de la sentència del Tribunal Constitucional el 2010, on fins a 14 articles es van considerar nuls.
El projecte de reforma política autonòmica i federalitzant quedava avortat. A partir d’aquell moment, es va començar a disputar una lluita política amb unes altres coordenades, especialment a Catalunya.
David Moreno
_________
Notes:
1. Pacte de Sant Sebastià (Agost 1930, ampliat a l’octubre de 1930 amb els socialistes).
2. Candel, Francesc. Els altres catalans. Edicions 62, 1964.
3. Mayayo, Andreu. La ruptura catalana. Afers, 2002.
4. Octubre-novembre 1977.
Etiquetes de comentaris: La qüestió nacional
