La reflexió me la provoca la mort per CORONA... leches! -a la manera de Krahe- , aquesta setmana, d’un familiar proper.
Ja sembla que ens estem acostumant a aquesta convivència fins que salta l’espurna que il·lumina tot el paisatge. Aleshores és quan veus tots els detalls, per petits que siguin, i t’adones que el petit monstre és aquí, per molt que ja ho hagis assumit. Fa pocs dies va ser l’Antonio Álvarez-Solís, ara el nostre cunyat; respires perquè creus que la resta de la família -algú en aïllament- està fora de perill.
Tota aquesta introducció ve motivada perquè ahir, que ens vam reunir tots en videoconferència, la companya va mostrar la placa que acompanya l’entrada al museu Guayasamín de L’Havana. Aquesta diu: “Mantengan encendida una luz que siempre voy a volver”.
A la casa-museu la guia et fa adonar que una de les habitacions té un llum encès i t’adverteix que mai s’apaga. Els cubans respecten la decisió del pintor equatorià tant estimat.
Potser nosaltres haurem de fer el mateix, encara que la nostra incredulitat ens faci riure o mirar-ho amb commiseració. Potser serà una manera de mantenir el contacte amb aquelles persones que hem estimat i ja no són amb nosaltres. Potser ho deixem córrer per no augmentar els beneficis de les elèctriques.
Tenim un ventall de possibilitats a escollir.
Miguel Àngel Sòria
