Aquests dies de confinament penso molt en les criatures; de fet no he deixat de pensar-hi. Serà que tant temps acompanyat-les no s'esborra fàcilment?
Fa molts anys, quan al meu barri es va inaugurar la Rambla de Badal, vaig sortir a estudiar-la amb el meu grup (un sisè de Primària). Aquesta Rambla s'havia construit arran del cobriment de la Ronda del Mig; un espai guanyat als cotxes. Al barri havíem aconseguit un passeig preciós, amb parterres, arbres, bancs per seure-hi... El meu alumnat, però em va fer adonar que en tots aquells metres (des de la Diagonal fins a la Plaça Cerdà!), no hi havia ni un sol espai pensat perquè elles i ells hi poguessin jugar. Amb aquesta perspectiva vam analitzar diversos parcs i espais infantils del barri i van concloure que elles i ells, d'11 i 12 anys, no hi tenien cabuda.
Anys més tard, en visites del que havia de ser el passeig que cobria les vies, també a Sants, vaig participar com a veïna per a fer suggeriments al projecte urbanístic. Vaig reclamar espais adequats perquè les criatures d'aquestes edats, que encara no poden allunyar-se de casa poguessin bellugar-se i tinguessin espais per jugar: pilota, skate... Les veïnes i veíns que també van participar en aquesta ronda de consultes van aixecar el crit al cel: que si farien soroll, que anessin a Montjuïc...
Francesco Tonucci, un gran pedagog, fa anys que reclama una ciutat adaptada a les necessitats de les criatures que al mateix temps, seria amable per tothom.
Quantes vegades el professorat que hem fet sortides amb els nostres grups ens hem trobat amb la incomprensió de la gent que viatjava amb el metro o que passava per la vorera i l'havien de compartir amb vint-i-cinc criatures? Tot i que també sempre hem trobat algunes persones amables.
Vivim en una societat que se’n recorda de les criatures quan s'acosten les festes de Nadal. Són un reclam fantàstic pel consum. Però després les volem tancades a casa, que no “molestin”. Protestem per les vacances escolars o quan el professorat fa vaga. No protestem perquè una criatura de tres anys passi de vuit del matí a sis de la tarda tancada a l'escola. No protestem perquè l'escola bressol municipal la gestioni una empresa que ha guanyat la concessió per ser, senzillament, la proposta més econòmica; ni tampoc protestem perquè les criatures hagin de viure el desnonament de la seva família...
Una de les mesures a través de les quals podem mesurar si una societat és saludable, és el grau de la cura amb que aquesta tracta les seves criatures i la gent gran, és a dir, allò que les feministes anomenem: “Posar la vida al centre”. Aquests dies veiem com d'oblidades estan les residències de gent gran. La majoria de nosaltres sabem que si qui gestiona un centre ho fa per motius estrictament econòmics, qui al final en surt perjudicat són les persones que hi treballen (majoritàriament dones) i qui hi resideix.
I aquesta reflexió ve perquè crec que les criatures tornen a ser les grans oblidades en aquesta crisi que estem vivint ara. Només se'ls anomena per parlar dels treballs escolars que han de fer a casa; de la por de que perdin el curs escolar; dels deures, de les classes “on-line” i del “teletreball” que exigeixen. Som conscients que no totes les criatures disposen de connexió a casa, una problemàtica que tanmateix és relativament fàcil resoldre. Som conscients, però d'aquelles que no disposen d'un espai per treballar a casa ni de i la calma ni la tranquil·litat necessària per fer-ho?
Però, a més, som conscients que porten ja tres setmanes confinades? Assumin sense dubtar que els propietaris dels gossos són responsables i que poden sortir al carrer a passejar-los. Em sembla perfecte. Però, si es confia en els amos dels animals, perquè no es confia en que mares i pares seran igualment responsables de les seves criatures?. De debo no es pot pensar alguna mesura que combini el #JoEmQuedoaCasa amb el dret de l'infant, i que harmonitzi les necessitats de bellugar-se que tenen les criatures ?
Mireu fins on hem arribat que hi ha qui proposa que les criatures amb alguna necessitat especial portin un distintiu ben visible al braç! No seria millor apel·lar al sentit comú, en comptes d'etiquetar-les, “assenyalar-les” i estigmatitzar-les?
Per sort, però, comencen a alçar-se veus que reclamen els drets dels infants, més enllà de la gent dedicada a la pedagogia. Gràcies, Roger Palà.
Adelina Escandell Grasses
Mestra jubilada, Senadora d'ERC-Sobiranistes i membre del Comitè Executiu de Comunistes de Catalunya
Etiquetes de comentaris: Classe, Covid-19, Educació, Infància
