El “partit de lluita i de govern” era un oxímoron en circulació durant els anys de l’eurocomunisme. Era la concreció, en matèria de partit, de l’estratègia de l'anomenat “govern de concentració nacional”, una lectura reductiva que Carrillo feia del “Compromís Històric” berlinguerià. Era necessari canviar el caràcter combatiu del partit i l’oxímoron servia a aquest objectiu.
L'altre complement d'aquesta revolució passiva van ser els Pactes de la Moncloa i l’acceptació de l'entrada en el Mercat Comú per part del PCE. L’eurocomunisme fracassà com estratègia i va significar, a Itàlia, després de la Bolognina, la transformació del PCI en un partit social-liberal. A Espanya va significar la destrucció del PCE i del PSUC. El breu i feliç parèntesi d'Anguita va ser liquidat per Paco Frutos amb el seu pacte amb Almunia (2000). Tinc nombrosos camarades i amics en el PCE que s'esforcen per corregir tot això i a ells va dirigit aquest text amb l’afany de debatre estratègicament. El govern “progressista i d'esquerres” se'ns ha venut com una estratègia de “partit de lluita i de govern”. Nota al marge: escolto a un benvolgut diputat català justificar uns nous pactes de la Moncloa.
Cal valorar als governs pels seus fets i no per les seves promeses. “Facta, non verba”. Valoro altament els esforços de Yolanda Díaz i de Pablo Iglesias per a crear un “escut social” davant el dur atac social que s'està perpetrant des de ja. Em temo, però, que es tracta d'esforços inútils. No tinc cap dubte que ells són sincers i honestos en la seva lluita dins del govern i contra la CEOE. Però quan una estratègia és errònia, els resultats no poden ser encertats.
Tenir alguns ministres en un govern social-liberal no significa de cap manera tenir cap poder. No significa ni tan sols, tenir el poder de frenar una cosa tan greu com la volta al treball el dilluns 13 d'abril. Com sempre, la crisi la pagaran la classe obrera i el conjunt del poble treballador. El greu és que Unides Podem no serà qui denunciï i organitzi la lluita contra aquest nou atemptat contra el poble. Al marge d'algunes critiques protocol·làries i irrellevants políticament. La consigna “partit de lluita i de govern” només servirà per a erosionar l’esperit crític dels comunistes i fer-los acceptar passivament aquesta situació.
En fi, ho lamento profundament. “És amarga la veritat i haig de tirar-la de la boca”.
“Partit de lluita i de govern”, aquest oxímoron.
Joan Tafalla
Etiquetes de comentaris: Comunisme, Eurocomunisme, Història, Marxisme, Memòria Històrica, Pactes Moncloa, Pactos Moncloa, Transició
