Carlos del Barrio
Transitar cap a una economia neutra en emissions de CO2, tenir unes condicions acceptables de qualitat de l’aire o descongestionar les nostres ciutats… són les causes que ens situen en la necessitat de transformar el sector de l’automoció. En molts casos aquests canvis provenen de l’adaptació a normatives, que actuen com a palanques del canvi, i que en sectors com el de l’automòbil es veien venir fa temps.
La societat comença a entendre que tenir un cotxe de propietat que resta aturat el 95% del temps és car i ineficient. A això se sumen nous fenòmens com el dieselgate, la digitalització de la indústria, l’aparició dels vehicles elèctrics i autònoms. Tots aquests elements han fet que s’hagi donat una caiguda important del volum de producció de cotxes a Europa.
El control que tenen la Xina, Corea i Japó sobre la tecnologia de producció de bateries els dóna un gran avantatge respecte la resta de països. Un factor que, en un escenari on la bateria i la resta de components electrònics representen més del 60% del valor del vehicle, ha fet que Europa quedi endarrerida respecte els productors asiàtics. Aquesta transformació del model negoci requereix de grans inversions en les plantes de producció, i això ha desencadenat aliances entre els actors del món automobilístic que els permetin respondre a les economies d’escala i realitzar les despeses necessàries en canvis i tecnologia.
En aquest escenari, la transició cap a l’electromobilitat es produirà gradualment, però no hi haurà una taxa de conversió 1:1. És a dir, anem d’un escenari de persones conductores de cotxes de combustió en propietat a una barreja de modalitats com cotxes privats, compartits, cotxes autoconduits i persones que demanden solucions integrals de mobilitat. Això implicarà que hi hagi menys cotxes. Tot i així, caldrà continuar produint vehicles convencionals, de gas, híbrids o elèctrics i és necessari aprofitar el coneixement i talent que existeix a Catalunya, que és l’únic territori d’Espanya que compta amb dues constructores de cotxes.
Espanya és el segon país productor de vehicles d’Europa, després d’Alemanya, i el primer productor de vehicles industrials. El sector de l’auto s’acosta al 10% de participació al PIB i ocupa a milers de treballadors i treballadores que estan organitzats sindicalment, i que han aconseguit unes bones condicions laborals després d’anys de lluita. Per tant, cal apostar per transitar cap a un sector diferent, oferint possibilitats reals. La la lluita contra el canvi climàtic, la digitalització de l’economia o les noves tendències urbanes poden ser usades com a palanques per fer possible una transició justa cap al nou paradigma energètic, climàtic i de mobilitat.
Per aconseguir aquests objectius calen polítiques industrials i de planificació de la transició i establir un mapa d’impacte d’aquesta transició. S’han de definir ambiciosos i acurats programes de requalificació i d’acompanyament de les persones, perquè l’impacte de la pèrdua d’ocupació sigui com més petit millor. En concret, caldrà articular, des de les institucions governamentals, programes enfocats a mitigar els impactes que tindrà en els treballadors i treballadores aquesta transició del sector.
Respecte l’àmbit productiu, Catalunya ha de produir bateries per garantir la viabilitat de les plantes constructores, ja que el cost de la bateria representa gairebé el 40% del valor dels automòbils elèctrics. A més, la necessitat de transitar cap a un model energètic 100% renovable i de generació distribuïda, requerirà també tenir poder d’acumulació energètica. A més, un dels grans aprenentatges de la situació generada per la COVID-19 és que tenir una cadena de subministraments intercontinental redueix la nostra sobirania territorial en moments com l’actual.
En quant a altres tendències al sector de l’automòbil com la digitalització, l’ús del big data i els vehicles interconnectats i autoconduïts, cal aprofitar el posicionament que Catalunya i més concretament Barcelona té com a hub tecnològic. Això requereix desenvolupar una estratègia que permeti al nostre territori liderar la transformació d’una part important del negoci al sud d’Europa. Això garantiria les inversions necessàries en R+D+i per arrelar tot un àmbit de producció lligat al coneixement, i estimular un sector d’alt valor afegit i potenciar el talent local.
En definitiva, per garantir una transició justa, cal planificar-la i apostar per fer canvis en el model industrial. Hem de caminar cap a l’economia circular i la producció renovable i sostenible. Tota aquesta estratègia s’ha de donar en el marc del programa que marca les polítiques industrials a Catalunya, que és el Pacte Nacional per la Indústria. Un document que està vigent des de l’any 2017 fruit del consens dels agents econòmics i socials, conjuntament amb el govern i els grups parlamentaris, que finalitza la seva vigència aquest 2020, i que des de CCOO de Catalunya reivindiquem que s’ha de revalidar, reorientant les seves mesures, dotant-lo de recursos suficients i emmarcant-lo dintre de l’Agenda 2030.
Etiquetes de comentaris: 29demaig, Ecologisme, Economia
