La casa de papel és una sèrie creada per Álex Pina, que es va estrenar el maig de 2017 i s’ha convertit en un producte d’èxit. Des de llavors, s’han realitzat 3 temporades més, ampliant el seu ressò i consolidant-se com una sèrie d’èxit mundial que enganxa als seus seguidors. De ben segur que coneixes gent que ha vist tots els episodis d’una temporada en un cap de setmana o, fins i tot, en un sol dia.
Aquesta sèrie es pot catalogar com a part del gènere policíac, entroncant amb les pel·lícules d’atracaments. En aquestes sempre acabes empatitzant amb els atracadors però en el cas de “La casa de papel” t’hi sumes de forma descarada. No només hi ha un pla, l’equip, la tensió o la mediació telefònica, acompanyades d’escenes dramàtiques i de tocs romàntics -més o menys creïbles-, sinó que a més, ells són “la resistència” (“E questo è il fiore del partigiano. O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao. E quest'è il fiore del partigiano morto per la libertà”).
La Casa de Papel s’ha convertit en un producte de masses i no és cap sorpresa descobrir que com a element cultural transmet uns valors. Estem habituats a que les sèries difonguin missatges o valors del que en diuen “sentit comú”, és a dir valors alineats a amb el neoliberalisme, en tant que és aquest corrent polític qui controla l’hegemonia política les darreres dècades i determina què és i què no és sentit comú. Però en aquest cas, La casa de papel, amb una trama i un ritme que compleix els estandards de la cultural cinematogràfica de Hollywood, transmet, de manera informal, un seguit d’idees que resulten molt interessants (“Tutte le genti che passeranno. O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao. E le genti che passeranno, mi diranno ‘che bel fior’”).
A La casa de papel hi ha diversos elements que destaquen si t’ho mires amb ulleres roges, com alguns detalls (per exemple, la cançó emblema -el Bella Ciao- o l’ús de noms de guerra, com els lluitadors antifranquistes), o d’altres elements troncals de la trama (com l’atac a institucions estructurals del sistema capitalista, com la fàbrica de moneda i el Banc d’Espanya, o les males pràctiques policials). Tot i així, es poden destacar cinc qüestions que la sèrie posa sobre la taula.
El marc legitima els fets
El pla es basa, de forma explícita, en comptar amb el suport popular, com element que eviti l’ús de la força extrema per part dels cossos policials i en posar en qüestió el sistema establert. Això no és quelcom atemporal que sigui plantejat en qualsevol context, sinó que va lligat en un moment d’indignació popular empeltada de l’esperit del 15M, el funcionament d’un sistema neoliberal en crisi que no garanteix el benestar de les persones i el malestar cap a les institucions polítiques (recordes allò de “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”?). És en aquest context on el pla estableix un marc conceptual que determina tot l’entorn de l’acció, un marc on el grup no són simples atracadors sinó la resistència del poble enfront d’un sistema injust; llavors no es tracta només d’un atracament, sinó d’una revolta legítima. Aquest marc deixa fora de joc la lògica policial en la qual és un robatori i els cossos policials representen la llei que cal fer cumplir. En resum: el “Profesor” planteja un marc on no hi ha atracadors dolents, que roben a algú, i policies bons, que salven a persones indefenses. És just al contrari. Uns antiherois transformats en herois, que no volen fer mal a ningú, sinó que ataquen el centre del poder -els diners són els nous déus, diuen- contra els dolents, que porten uniforme, i defensen el poder.
El paper del relat
El relat comunicatiu cap a enfora és bàsic per comptar amb el seguiment constant dels mitjans de comunicació, potenciar i mantenir el suport popular i marcar les actuacions dels cossos policials, tant per a que comuniquin a contrapeu en el marc fixat per l’adversari com per forçar-los a tirar endavant actuacions previstes en el pla (sí, tu, la ment privilegiada del personatge de ‘el Profesor’ és la pera). El paper d’allò que comuniquen, no es basa només en missatges públics i campanyes al carrer, sinó també en allò que fan i el que transmeten amb les seves accions, elements que reforcen el marc establert on s’enquadra l’acció.
La violència com a instrument polític
Aquesta història no tot són flors i violes, l’equip i el pla preveuen l’ús de la violència en situacions concretes, emparades en un marc legitimador i un relat que compta amb el suport popular. Aquest element és usat com a defensa pròpia però s’encaixa com a part de l’estratègia de desestabilització. Val la pena destacar que els qui escriuen aquestes línies disten de la defensa, justificació o aposta per la violència, però es fa necessària una aproximació a aquest element que eviti descontextualitzar-lo de les situacions econòmiques, socials, polítiques de domini, tot defugint d’apriorismes ingenus.
Engels deia que la violència és la comadrona de la història, i és ben cert, però a més, la violència és un instrument que el poder fa servir de forma quotidiana i invisible, de forma fins i tot burocràtica. Els tirotejos en interiors de les dues primeres temporades, les tortures a la tercera, són una mostra de com la violència, tot i existir, no és vista dins la normalitat, sinó com a una cosa extraordinària i esfereidora. Arriba el moment que el somni d’una revolta feliç i sense sang s’acaba amb un cohet reventant una tanqueta policial, mostrant dita violència com un element realment existent. Deixant enrera, en definitiva, la visió ingènua i kumbayà dels canvis històrics.
El perill de l’individualisme
En els moments complexes, com en les lluites socials i polítiques, l’individualisme és un element perillós. Són vàries les situacions en que membres de l’equip actuen de forma individual, descoordinada i seguint interessos particulars, tot posant en perill l’èxit del pla i el benestar de les seves companyes. Així mateix, el grup fa gala del sentiment de col·lectiu, la camaraderia i el sacrifici, com a norma general. A la societat capitalista l’individu passa per davant del grup i es fa dificultós generar una nova cultura de participació, de cooperació pel bé comú, debat col·lectiu i disciplina conscient que hauria de ser pròpia de les classes populars i, més encara, d’organitzacions de classe.
Tensió en clau de gènere
La sèrie mostra diferents aspectes en tensió entre ells si fem una lectura des d’una òptica feminista. El lideratge i l’autoritat tenen nom d’home, però també cal posar-hi alguns matisos. El personatge de ‘el Profesor’, el líder suprem del grup, és un home, malgrat no respon als clixés de gènere habituals; la seva figura basa l’autoritat en el respecte, la seva intel·ligència i la planificació per a que cada membre de l’equip aprofiti les seves capacitats per un objectiu comú. Així mateix, la figura que assumeix la responsabilitat del pla sobre el terreny també és masculina, però aquí sí que amb un model de lideratge molt més autoritari. És cert, però, que les figures femenines, dins i fora de l’equip, tenen un pes molt important, assumint protagonisme de forma continuada i lideratge en moments clau (Tòquio o Nairobi,... no són només ciutats). Val la pena destacar, la normalitat amb la qual es tracten les relacions sexuals i afectives allunyades de l’heteronormativitat.
També es podria entrar en l’origen social i econòmic de cada personatge, però això ja seria desvelar masses coses. Per acabar, només recordar que: “Una mattina mi sono alzato. O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao. Una mattina mi sono azalto e ho trovato l'invasor”.
Ricard, Juanma i Carlos.
Etiquetes de comentaris: Cultura, La Casa de Papel, Marx, Política, Sèries, Televisió
