realitat

La nació no preexisteix, sinó que persisteix, es construeix (Sobirania VII)

L'enfocament que l'esquerra postmarxista europea ha donat a la qüestió de la nació durant les darreres dècades és tan simplista, superficial i pueril que resulta reaccionari. També posa de manifest l'escassa capacitat d'aprofundiment i anàlisi de la realitat d'uns partits polítics que majoritàriament han quedat atrapats en l'intranscendent espectacle parlamentari i que viuen dedicats al mercadeig de consignes i als circs electorals.

Per això, no és d'estranyar que en cada crisi cíclica del capitalisme, aquesta esquerra miri amb perplexitat i incomprensió el ressorgiment dels nacionalismes i tendeixi a atribuir-ho, en un exercici d'ofuscada supèrbia, a la manipulació d'obscures organitzacions o a la mateixa estupidesa dels pobles. Però no, el ressorgiment periòdic dels nacionalismes no es deu al fet que els pobles siguin babaus o que els hagin rentat el cervell unes malvades minories, sinó a l'agudització d'una contradicció fonamental entre les comunitats humanes i el sistema capitalista de producció.

Certament, contribueix a aquesta incomprensió de la nació el fet innegable que la nació no pot ser definida objectivament del tot, veritat que porta a molts a negar la seva mateixa existència. Però, encara que no pugui ser objectivable completament, la nació existeix, les nacions existeixen, són les subjectes de la història de la humanitat i les úniques possibles dipositàries de la sobirania en un sistema que aspiri a ser democràtic, tal com anem argumentant en aquesta sèrie d'articles.

Quan diem que la nació no és una realitat objectiva ens referim a la impossibilitat de definir-la des de paràmetres purament objectius. En efecte, entenem per nació una comunitat humana que habita un territori, que comparteix una organització social, una cultura i una llengua, i que té en comú una història i unes tradicions. Però res d'això és prou i tot és massa. L'existència de nacions sense Estat ens impedeix definir la nació per l'existència d'unes institucions que determinen l'organització social. Que hi hagi nacions diferenciades que comparteixen territoris, llengües, cultures i tradicions, qüestiona la validesa d'aquests paràmetres. Constantment, ens topem amb realitats que sobrepassen qualsevol intent d'acotació del terme nació a les definicions acadèmiques simplistes que persegueixen els aparells burocràtics dels partits polítics i del sistema de valors dominant.

Només des de l'assumpció del caràcter subjectiu de la nació es pot copsar la seva importància. La nació existeix, però no de manera separada a la realitat material de les persones, sinó precisament com expressió de la seva voluntat col·lectiva en cada moment i en cada lloc. La nació, doncs, no és una realitat a priori on les persones són inserides en néixer, al contrari, és una realitat que es construeix activament, a partir de la identificació d'una comunitat de persones amb uns valors compartits i amb uns objectius comuns.

El ressorgiment cíclic els nacionalismes, gairebé sempre en moments de crisi econòmica i social, no és casual o capritxós. Respon als mecanismes bàsics de defensa de les comunitats humanes. Durant els períodes d'expansió, quan la fluïdesa del sistema permet mantenir viva la il·lusió d'una relativa prosperitat, els nacionalismes decauen perquè les necessitats materials bàsiques se senten cobertes i els individus viuen centrats en el seu progrés personal o familiar. Tanmateix, quan esclaten els períodes de crisi, quan creixen les necessitats i els individus i les famílies perden les perspectives de futur, és quan cerquen el refugi i la solidaritat de la comunitat. En una primera fase, se cerca l'ajuda de parents pròxims i amistats, en el cas que això no sigui prou, s'acudeix a institucions, quan aquestes es demostren inútils, se cerca ajuda en les organitzacions socials i els partits polítics. Així, davant la crisi, es cremen etapes i l'individu cerca l'ajuda que necessita en cercles socials cada cop més amplis i cada cop més polititzats.

Però quan tot això no serveix per a resoldre els problemes materials de la gent i milers de persones són abocades al mateix temps a l'exclusió o la marginalitat, desproveïdes de tota capacitat de controlar els seus destins, llavors es veuen arrossegades a renunciar a les seves diferències per a trobar un mínim denominador comú que les identifiqui com a membres d'una mateixa comunitat, on trobar la xarxa de solidaritat que la seva situació sol·licita. Quan sectors sencers de la societat se senten expulsats als marges de la història sense perspectives d'un futur pròsper, prenen consciència per la força de la necessitat de recuperar la seva sobirania per a guanyar un nou horitzó de futur i d'esperança. És aquí quan la nació sorgeix, com la forma més primària i natural de comunitat humana contemporània, com una comunitat d'interessos entre persones que comparteixen territoris, cultures i llengües, maneres de fer i de pensar que les distingeixen de les altres persones, però que, sobretot, comparteixen una aspiració de sobirania i de govern sobre les seves vides.

Així, les nacions habiten en potència en l'interior de les societats, com a elements identitaris en els quals les persones es reconeixen com a membres: "jo sóc d'aquí", "tinc aquestes tradicions familiars", "parlo aquesta llengua", "em reconec en aquestes institucions", "m'identifico amb aquesta forma de ser". Però, aquests elements d'identitat no confronten amb els de la resta quan els individus gaudeixen d'uns mínims de qualitat de vida que els permeten tirar endavant projectes personals. És en moments de crisi, quan totes les estructures socials es revelen inútils per a garantir l'estabilitat de les comunitats, que la nació sorgeix en la forma de voluntat col·lectiva i aconsegueix estructurar-se a partir dels sentiments d'identitat de les persones.

Tot això s'evidencia, per exemple, en l'alt component nacionalista i sobiranista de moviments de protesta actuals com les Armilles Grogues de França, que amb intel·ligència combina l'exigència d'importants reivindicacions socials amb la reivindicació d'una sobirania nacional que ha estat arrabassada per la globalització financera. S'evidencia en totes les transformacions socials que ha viscut Amèrica llatina en les darreres dècades de la mà del moviment bolivarià, que ha estat capaç, no només de reivindicar la sobirania nacional de països destruïts per segles de colonialisme i imperialisme estranger, sinó també de conformar una aliança internacionalista de pobles contra l'espoli sistemàtic dels seus recursos, que li impedia el progrés social. S'evidencia en el moviment sobiranista i republicà que massivament s'ha estès per Catalunya en els darrers 10 anys, com a resposta popular davant l'explotació i l'espoli perpetrat per un règim tirànic i monàrquic al servei dels poders financers.

La nació, doncs, no preexisteix sinó que persisteix. Ressorgeix quan la resta de mecanismes socials fallen, és una resposta natural i variable a la crisi del sistema econòmic, social i institucional que regeix la vida d'una comunitat humana. Les elits capitalistes ho saben perfectament i és per això que davant de qualsevol situació crítica, s'emboliquen ràpidament amb la bandera del patriotisme. Tanmateix, és un error massa freqüent de les esquerres confondre l'oportunisme patriòtic de les oligarquies amb una concepció de la nació com a artifici ideològic burgès. No són les burgesies nacionals les que creen les nacions. De fet, les burgesies no tenen cap altra pàtria que el capital i no coneixen fronteres ni respecten sobiranies. De fet, seria més que discutible que en l'actual fase global del capitalisme sigui correcte parlar de l'existència de burgesies nacionals. No. El que passa és que la burgesia, organitzada com una oligarquia internacional, utilitza el xovinisme per a dominar les nacions i arrabassar la sobirania als pobles.

Els primers a comprendre el caràcter subjectiu de la nació i la seva transcendència van ser els bolxevics. Enmig de la gran crisi de l'Imperi despòtic del Tsar, amb els pobles de tota Europa colpejats pels efectes criminals de la Primera Guerra Mundial, els bolxevics van saber veure com les classes populars de Rússia tendien a organitzar-se en consells assemblearis que s'inspiraven en bona part en ancestrals assemblees rurals i com processos semblants però diferenciats succeïen en els territoris que l'Imperi Rus tenia subjugats, posant de manifest l'existència de diferents realitats nacionals. Els bolxevics van aconseguir donar un nou sentit a aquests consells populars, els soviets, fent possible que les formes naturals d'organització popular adquirissin una dimensió revolucionària. També van saber vincular les exigències socials amb les reivindicacions nacionals dels pobles de l'Imperi. En el moment que van saber explicar al conjunt de la societat que socialisme i sobirania eren una mateixa cosa, la revolució va triomfar. Aquest mateix procés el podem trobar en qualsevol revolució socialista ocorreguda des de llavors a qualsevol lloc del planeta.

D'acord amb aquesta experiència, el moviment comunista ha parlat sempre del dret a l'autodeterminació dels pobles i de les vies nacionals al socialisme. Fins a l'arribada del postmarxisme postmodern, poble i nació no havien deixat mai de ser sinònims de classe treballadora. I l'internacionalisme proletari s'havia erigit sobre aquests pilars: reconeixement de les nacions, autodeterminació de les nacions, cooperació entre les nacions. L'estupidesa tan estesa per l'esquerra europea, i encara més en l'espanyola, segons la qual Internacionalisme és contrari al nacionalisme, és producte d'una vergonyosa involució intel·lectual i d'una comprensió completament superficial d'aquests conceptes.

Des de la perspectiva comunista, en resum, la nació és un subjecte col·lectiu que pren la forma d'una comunitat subjectiva, es conforma dia a dia a través de la voluntat de ser de la classe treballadora, és l'única que pot assumir legítimament la sobirania i és, en definitiva, l'àmbit de lluita en el qual és factible la socialització dels mitjans de producció i la redistribució equitativa de la riquesa que generen, objectiu que només és realitzable des de l'Internacionalisme, el multilateralisme i l'humanisme solidari.

PA


Aquest és el sisè d'una sèrie d'articles dedicats a reflexionar sobre la sobirania: I- El problema de la nació, els mitjans de producció de la riquesa, II- El problema de la ciutadania, la dictadura del populisme electoral, III- El problema del poble, la lluita de classes, IV- El problema de l'Estat, la socialització del poder privat, V- El problema de la conquesta gradual, la fal·làcia del contrapoder i VI El problema d'Europa, l'internacionalisme i la baula dèbil del capitalisme.

Etiquetes de comentaris: , ,



Més articles




Segueix-nos

Comparteix

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre