Articles de la realitat*

Que la feina principal dels moviments socials és marcar agenda i fer de lobby popular per aconseguir canvis polítics no hauria de ser objecte de debat. La qüestió és com ens hem d’organitzar per fer-ho. Si parlem de mobilitat sostenible, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) porta més de 25 anys influint en totes les administracions catalanes, amb un èxit variable, però sempre des de la tenacitat i el rigor tècnic, i teixint aliances amb altres moviments.

La manera en què es mouen les nostres societats no és una qüestió aliena a la crisi climàtica, de fet la contribució de la mobilitat al canvi climàtic és molt rellevant. Amb un transport de persones i mercaderies fortament basat en el consum de petroli, a nivell català la mobilitat és responsable gairebé d’un terç de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, i és el 2n factor en contribució al canvi climàtic darrere la indústria. Per tant, la mobilitat importa, i molt. Els canvis en aquest sector tenen conseqüències profundes sobre el medi ambient i la salut de les persones, tant en negatiu com en positiu. I, per descomptat, la inacció i mantenir l'estat actual de les coses, també té un cost. 

La crisi climàtica s’està accelerant, i això demana respostes contundents. El Pla Tren 2024 sorprèn en primer lloc pel seu plantejament ambiciós, a l’alçada dels reptes  ambientals que hem d’afrontar, i malauradament absent de la planificació pública que estem acostumats a veure: duplicar la capacitat del transport ferroviari a Catalunya, el principal transport públic, fins arribar als 3 milions de viatgers. I això no és fer volar coloms. El document desgrana i prioritza les diferents actuacions que serien necessàries a tot el territori per fer-ho possible, fugint d’una visió “Barcelonacèntrica” i donant importància no tant a les inversions vistoses, o més rendibles des d’un punt de vista polític, sinó a aquelles actuacions més operatives, de manteniment o d’infraestructura, que no seran les primeres en popularitat, però són les que proporcionen una major capacitat de servei al transport públic i per tant un major rendiment social.

El document constitueix “una política alternativa d’inversions ferroviàries a partir d’uns objectius ambientals basats en la demanda real i no a partir de catàlegs polítics d’infraestructures faraòniques amb efectes sobrevalorats, especialment lligats a l’alta velocitat. En contraposició amb els plantejaments infraestructurals faraònics, es plantegen inversions també ambicioses però molt més estratègiques, distribuïdes i relacionades amb l’objectiu de captar demanda al vehicle privat i a l’avió”.

Davant el ressò mediàtic que a vegades prenen determinades innovacions de mobilitat i reflexions que pretenen caracteritzar com ens mourem el dia de demà, no hi ha invent superior al tren, aquesta màquina del segle XIX. “El ferrocarril permet transportar un flux de passatgers superior a qualsevol altre transport terrestre a zero emissions, gràcies a que els trens poden utilitzar energia 100% renovable sense necessitat de bateries; i a més ho fan amb la menor accidentalitat de tots els transports”.

Cal fugir de la idea però de que per reduir l’ús del vehicle privat n’hi ha prou amb millorar el transport públic. El canvi modal no serà una realitat si alhora no s’imposen restriccions al vehicle privat que facin perdre al cotxe el privilegi en l’ús de l’espai públic, que ara per ara ocupa de forma majoritària, mentre els desplaçaments en cotxe només els efectua una minoria de la població, com corroboren totes les estadístiques. Aquestes restriccions, a més, poden servir al seu torn per finançar part de les actuacions necessàries al transport públic, en un procés que és alhora de finançament creuat des del transport contaminant cap al transport sostenible i de redistribució de renda, ja que l’ús del transport públic és majoritari en termes absoluts en els desplaçaments a Catalunya i ho és encara més en funció de la renda. Per la seva gran capacitat de servei, el transport ferroviari és el principal garant del dret a la mobilitat de totes les classes socials, ja que l’ús del cotxe té un marcat biaix de classe i gènere. Les dones caminen més i utilitzen més el transport públic, i l’índex de motorització d’un barri es correlaciona completament amb la seva renda. A menor renda, major ús del transport públic.

 

És important que els moviments socials prenguin la iniciativa i marquin l’agenda política. El Pla Tren hauria de ser un document de coneixement obligat per qualsevol planificador públic, i resulta molt útil per tots aquells agents que pretenguin orientar de forma més sostenible la mobilitat del seu territori.

James Patrick Jordan, comunista estatunidenc, Co-coordinador de l’Alliance for Global Justice

Fa sis anys vaig participar en un fòrum en el bonic edifici dels camarades peruans [1]. El tema de la meva presentació va ser la condició, context i futur de la lluita popular als Estats Units. Eren els últims dies de novembre de 2014 i a Lima tothom es preparava per a les protestes i activitats alternatives per a la COP 20 (part de la ronda de conferències internacionals sobre el canvi climàtic). Al mateix temps, als Estats Units, el poble havia llançat un moviment massiu contra el racisme i la brutalitat policial com a reacció a l'assassinat del jove negre Michael Brown a les mans de la policia de Ferguson, Missouri. Brown va ser assassinat a l'agost de 2014, una mica més d'un any després de l'assassinat del jove negre Trayvon Martin pel parapolicia (“vigilant”) George Zimmerman. El 21 de novembre del 2014, uns pocs dies abans de la meva xerrada, el gran jurat va decidir que no jutjarien al policia per l'assassinat de Brown. Això va desembocar en una altra revolta massiva, amb gent de tot el país viatjant a Ferguson per a participar i amb manifestacions de solidaritat en moltes ciutats del país. L'enuig i mobilització general del públic pels assassinats de Martin i Brown van donar llum al moviment Black Lives Matter.

Recordo bé l'anàlisi bàsica que vaig presentar. Primer vaig dir que als Estats Units tenim grans moviments populars. Hem mostrat repetidament que podem mobilitzar a milers, a centenars de milers i, de veritat, a milions de persones als carrers per a lluitar per les nostres demandes. Vaig parlar de les manifestacions i les grans accions contra la guerra a l'Iraq, pels drets d'immigrants o per la justícia climàtica. Vaig parlar del moviment Occupy i de la presa d'espais públics per tot el país: amb la seva denúncia en general de l'així anomenat 1% –és a dir, la classe capitalista–, havien posat el subjecte de la lluita de classes en cada casa, en cada escola, en cada parc i en cada carreró del país. Per descomptat vaig parlar de Black Lives Matter i la revolta a Ferguson.

Vaig fer notar que el país estava molt polaritzat i, al mateix temps, que els moviments populars van créixer i van madurar, també va continuar creixent i radicalitzant-se l'extrema dreta. Els nombres d'integrants de grups paramilitars i parapolicials van augmentar considerablement. Fins i tot l'ala més moderada del Partit Republicà va continuar movent-se més a la dreta. Recordo haver dit que l'única cosa del que hi havia certesa és que els Estats Units no tornarien a ser el que eren amb tota la polarització; amb l'aprofundiment de la crisi climàtica; amb la bretxa que cada dia és més profunda entre rics i pobres; amb l'statu quo de racisme, de brutalitat policial i pobresa endèmica que especialment afecta a afros, llatins i indígenes; amb l'augment de grups armats dretans. Vaig dir que davant qualsevol escenari, el país canviaria profundament: o giraria a l'esquerra i la democràcia popular i, en específic, cap al socialisme; o, per contra, ho faria cap a la dreta i el racisme i la brutalitat profunda, fins i tot el feixisme.

Vaig dir que el problema amb el moviment estatunidenc són les dificultats a mantenir aquestes lluites populars per un període de temps com a moviments de masses durables. Més enllà d'això, vaig identificar l'impacte negatiu d'un hiperindividualismo que existeix en cada cantonada dels nostres moviments d'alguna manera o una altra, i la falta de consciència i organització política. No obstant això, vaig constatar que el concepte de socialisme era més popular que mai o, almenys, més popular del que ha estat en generacions.

En el meu discurs, vaig tornar a la revolta a Ferguson. Vaig dir que en aquesta lluita, més que qualsevol altra, existeix la possibilitat d'una llarga durada de la mobilització social i l'increment de la consciència política de tots els moviments populars. Aquesta lluita ja era part d'una lluita encara més gran: la lluita històrica contra el racisme. La lluita contra el racisme s'ha mantingut des dels primers dies de la colonització fins a les expansions del país a l'Oest del continent. En cada aspecte de les fundacions econòmiques d'aquest país, la història dels Estats Units ha sempre estat una història de racisme i genocidi; i les lluites contra aquests sistemes com a conseqüència. Especialment podem veure una història sense fi, però encara amb èxits importants, en la lluita antiracista respecte al tractament de la població afro. La lluita contra l'esclavitud es va convertir en una lluita contra el sistema de segregació legal, l'apartheid estatunidenc, de “Jim Crow”, i pel dret de votar. Posteriorment, aquestes lluites es van convertir en moviments per l'autodefensa i autodeterminació, com la dels marxistes-leninistes afros del Partit Black Panther. La lluita a Ferguson, aquesta lluita del Black Lives Matter, és herència i hereva d'aquestes lluites històriques.

El que no vaig veure, no vaig pensar i no vaig esmentar, era la possibilitat d'una pandèmia. Ara, per encàrrec de les camarades i la seva revista [2], comparteixo de nou els meus pensaments sobre les lluites, la consciència política i les eleccions, tot això en el context del COVID-19. Primer, puc dir amb tota raó, fins i tot en aquest temps de pandèmia: la lluita segueix.

En començar l'any, jo havia tornat de viatges al Japó, Colòmbia i Mèxic. A Colòmbia, havia estat present en l'Aturada Nacional, amb les mobilitzacions més grans des dels anys setanta. Mentre tornava als Estats Units pensava, com tantes vegades, que tornava a la terra d'ombres on, després d'anys de racisme, repressió, consumisme, marginalitat i desinformació, la gent s'hi havia convertit en ombres d'éssers humans, deshumanitzats, incloent a nosaltres en la resistència. Sí, era un pensament cínic i deprimit, però haig de confessar el sentiment de desil·lusió que vaig sentir en tornar a la seu de l'imperi, amb un president caracteritzat pel seu odi racista i on sembla que l'extrema dreta va augmentar la seva militància cada dia, després d'haver estat testimoni de l'Aturada i d'una conferència militant de l'Observatori dels Drets Humans del Poble a Oaxaca, Mèxic. Però diré això respecte a aquest any de 2020, tan maleït per tants. Després de la lluita de 2020, mai tornaré a referir-me a la meva terra com una terra d'ombres. És una terra de foc i resistència.

Al febrer començàvem a sentir notícies d'aquest coronavirus a la Xina, però no pensàvem molt en el que passaria. En lloc d'actuar ràpidament i de manera contundent per a contenir aquest virus, la resposta de l'administració Trump va ser una combinació de falta d'acció, desinformació, mentides descarades, aplicació a l'atzar d'estratègies i polítiques obstaculitzades per contradiccions i inconsistències diàries. El resultat és que, amb el 5% de la població mundial, els Estats Units són el líder mundial en casos i morts per COVID, amb més o menys 25% dels casos mundials. En uns pocs dies, mentre escric això, els Estats Units arribarà a més de 300.000 morts per COVID, mentre en tot el país els contagis augmenten. Cal entendre que si no fos per l'enuig de tants respecte al fracàs de les polítiques de contenció del virus pel govern de Trump, és molt possible que aquest hagués aconseguit la seva reelecció per quatre anys més.

Amb la quarantena, com a tot el món, nosaltres, la resistència, comencem a pensar en com continuar els nostres moviments en temps d'aïllament. Com a tot el món, descobrim plataformes per a reunions, videoconferències, fins i tot manifestacions virtuals. El meu estat, Arizona, té frontera amb Mèxic, i l'organització a la qual pertanyo, l'Aliança per la Justícia Global, té programes contra la militarització de la frontera i contra l'empresonament en massa. Els dos casos es van barrejar en l'assumpte dels centres de detencions per a migrants, on van empresonar no solament adults, sinó també nens en condicions inhumanes, amb amuntegament i falta d'atenció de salut. Per això, no van existir bons protocols, ni condicions respecte al virus, on les presons van ser no solament centres de detenció, sinó també centres d'infecció. Així, participem en unes caravanes de centenars de cotxes en una desfilada contínua de manifestants portant pancartes, cridant els nostres lemes fora dels centres.

Llavors va venir el mes de maig i, amb això, la revolta que ha transformat el país. El 25 de maig, a la ciutat de Minneapolis, l'home negre George Floyd, qui no es va resistir a la policia i que no portava armes, va ser assassinat cruelment per la policia. El crim va ser gravat i va donar la volta al món. L'endemà, es va deslligar l'infern mentre milers van prendre els carrers en protestes massives i militants. Aquestes primeres protestes van poder ser espontànies, però no van sorgir del no-res. Per a entendre les manifestacions, és útil que fem un resum dels desenvolupaments en els moviments populars entre 2014 i 2020, entre Ferguson i Minneapolis.

Però abans d'això, afegir alguna cosa sobre les manifestacions en temps de COVID. Una de les crítiques cap a les campanya de reelecció de Donald Trump, és que es van organitzar esdeveniments grans sense distanciament social i en ambients tancats, amb molta gent sense màscares, la qual cosa va portar a un nombre elevat d'infeccions. Però les manifestacions contra el racisme policial que van sorgir després de l'assassinat de George Floyd no van causar un augment significant dels casos. Encara que la distància social no va ser sempre mantinguda, la majoria d'assistents van portar màscares, van tractar de mantenir distància social i la ubicació de les marxes i protestes a l'aire lliure va ajudar a prevenir més contagis. És a dir, el poble estava commogut per tristesa i enuig en prendre els carrers per a exigir justícia, però ho va fer d'una manera responsable.

Respecte a les eleccions, quan vaig parlar en el fòrum de Pàtria Roja, havíem complert un mes des de les eleccions de 2014, enmig del segon mandat del president Obama. Els republicans havien augmentat la seva majoria en la Cambra de Representants i acabaven de prendre control del Senat, una gran victòria per a la dreta. Però els comicis també van reflectir el sentit de decepció per part de grans sectors de la classe obrera, de l'esquerra, dels moviments antiguerra, promigrant, antineoliberal, prollibertats civils i més. L'administració Obama-Biden havia deportat més persones que qualsevol altra administració i havia reforçat i expandit les lleis implementades en l'era George W. Bush, respecte a la reculada de les llibertats civils i el desenvolupament de la vigilància ciutadana. Obama no va complir les seves majors promeses al moviment sindical i, de fet, va aprovar acords de lliure comerç que els treballadors rebutjaven, incloent l'odiat TLC amb Colòmbia que els sindicats havien ajudat a derrotar en diverses ocasions en el passat. Respecte al racisme, l'administració d'Obama no va poder aconseguir un progrés significatiu en temes tan importants com la pobresa institucional, l'empresonament en massa, ni el model policial que deshumanitza a les persones de color. Així, moltes persones es van sentir aïllades i desil·lusionades per uns dirigents demòcrates en els salons del govern, que van servir a les necessitats d'algú, és cert, però no dels obrers, ni dels pobles oprimits. I els moviments per la justícia climàtica es van trobar cooptats pels demòcrates i capitalistes, o marginalitzats.

És a dir que, encara que els republicans van guanyar en els comicis de 2014 contra els demòcrates, això no va significar que els moviments populars estiguessin minvant. Va ser el contrari, vam mantenir mobilitzacions importants. Per exemple, els Water Protectors (Defensors de l'Aigua) dakota i els seus aliats, que van protestar contra l'oleoducte que passaria per la reserva Standing Rock i el riu Missouri, era una lluita que va inspirar a defensors de la terra per tot el planeta. Però també aquest moviment va trobar forta repressió i va tenir com a conseqüència diversos presoners polítics.

Durant aquest temps, el moviment de Black Lives Matter va continuar actiu, va incrementar el seu número i va adquirir experiència. No obstant això, al mateix temps, van créixer la dreta i els seus grups armats. Durant els anys de Trump, els fets de violència racista i dretana han augmentat.

També hem de parlar sobre les lluites dels migrants, que és part del tema de racisme. Trump, com Obama, va continuar i va augmentar les detencions dels indocumentats. El 2016, igual al moviment contra la repressió de poblacions negres, les mobilitzacions pels drets de persones migrants i refugiades va continuar, va créixer, i es va radicalitzar. A més, Trump agressivament va seguir en la construcció del mur a la frontera i en la separació de nens de les seves famílies; els nens i adults empresonats en condicions d'amuntegament sense les necessitats bàsiques de vida i cures de salut. Trump va introduir noves mesures respecte al procés per a revisar les peticions de refugiats. Bàsicament, els refugiats poden triar estar empresonats als EUA o quedar-se a Mèxic per a processar peticions que segurament serien rebutjades.

Respecte a les mobilitzacions de Black Lives Matter i pels drets d'immigrants i refugiats, les reaccions i mobilitzacions de la dreta van ser fortes i extremes. Més que mai, negres, indígenes, immigrants, llatins, eren objecte d'amenaces i violència estatal i paraestatal. Quan dretans i feixistes van organitzar una marxa per a “Unir a la Dreta”, l'extrema dreta va assassinar a Heather Heyer i va atacar violentament a manifestants opositors i antiracistes. La resposta del president Trump va ser que “hi ha bones persones en els dos costats”. Igualment, ningú pot oblidar quan, durant els debats presidencials recents, Trump va dir al grup dretà, racista i armat, anomenat Proud Boys (Nois Orgullosos), que “retrocedeixin i esperin”. Avui dia, mentre que Trump es nega a acceptar els resultats de les eleccions, milers dels seus simpatitzants continuen les seves manifestacions per a denunciar el que perceben com a frau electoral contra el seu líder.

En les eleccions de 2016 i de nou el 2020, la candidatura de Bernie Sanders va significar que la llavor de la consciència i organització política havia començat a desenvolupar-se en l'esquerra i en els moviments populars. No obstant això, la seva versió de socialisme està lluny del marxisme-leninisme i està més interessat a col·laborar amb el sistema capitalista que aixecar-se en servei de la revolució classista. Sanders és un socialdemòcrata, és a dir el mateix socialisme desenvolupat pels socialistes de l'OTAN, els socialistes que tantes vegades han aportat i beneficiat a l'imperialisme i el neoliberalisme. Però els Bernie Sanders també representen un afany per canviar les prioritats del país per a invertir més en les necessitats del poble i la naturalesa, per disminuir la influència i manipulació total de les grans corporacions en les eleccions, per donar suport al moviment sindical; i per erradicar el caràcter militarista dels EUA cap al món. Després de dècades de persecució, seguides per la demonització i la marginalització del socialisme, el que una campanya d'aquesta índole rebi tant de suport i vots als EUA és una cosa increïble i ens indica que en la població existeix una cerca general per noves solucions a les crisis que enfrontem. Similarment, aquesta població no solament busca les seves solucions en el liberalisme i socialisme democràtic i burgès dels Bernie Sanders, Alexandria Ocasio-Cortez i els seus aliats. En els espectres més radicals, podem veure un augment en la participació de partits comunistes i socialistes, i moviments anarquistes. I aquesta tendència no desapareixerà. Això es deu al fet que la popularitat de polítics com Sanders i Ocasio-Cortez prové en la seva majoria de persones joves; i aquest segment de la població també és el més inclinat a la idea de socialisme i un dels més actius als carrers durant les revoltes a Ferguson i de 2020.

El que també va ocórrer el 2016 respecte a les eleccions presidencials era el sabotatge i campanyes coordinades contra Bernie Sanders. El 2020, quan les eleccions primàries van demostrar un gran impuls per a la campanya de Sanders, els candidats de la centredreta dels demòcrates van començar a abandonar les seves campanyes per a fer costat a Joe Biden i molts anomenats progressistes van rebutjar sumar-se a Sanders i, finalment, com en el cas d'Elizabeth Warren, van recolzar a Biden.

Respecte a les eleccions de 2016, la campanya de Hillary Clinton va alienar a joves i esquerrans, i a tots aquells que volien una cosa diferent al neoliberalisme dels demòcrates de la vella guàrdia. Molts –en veritat, la majoria– dels demòcrates i també dels progressistes i esquerrans, estaven convençuts que algú com Trump no podia guanyar. Recordo bé que, a l'octubre de 2016, un mes abans de les eleccions de novembre, uns aliats van publicar un periòdic que va declarar com a impossible que el públic triés a Trump. Jo mai vaig pensar així. He vist en tantes instàncies que la dreta extrema té poder i una influència tremenda i que és possible que guanyin, malgrat les nostres sensibilitats i la nostra supèrbia.

Per a les eleccions, els demòcrates ens van donar una candidata que no va inspirar a ningú i que no va representar els interessos del poble, sinó els de Wall Street i el segment més neoliberal de l'1%. En un ambient de desil·lusió, cansament i esgotament amb falses solucions, i amb la incredulitat per part dels regulars del Partit Demòcrata, Trump va guanyar les eleccions amb la menor participació de votants en 20 anys, amb el 55% dels votants elegible exercint el seu dret a votar, comparat amb gairebé el 67% de votants en 2020, el nivell de participació més alt en més de 100 anys. No obstant això, és important recalcar que per segona vegada en aquest segle, el candidat presidencial que va resultar electe va ser qui va perdre el vot popular. Aquestes dues excepcions que esmento van guanyar pel sistema del col·legi electoral, el qual dóna tots els vots de cada estat al guanyador estatal (excepte a Nebraska i Maine, que són proporcionals).

Amb la inauguració de Trump el gener de 2017, vam tenir als Estats Units una població molt dividida, amb una dreta encoratjada i una esquerra desmoralitzada, amb els republicans tradicionals del passat com a dinosaures destinats a canviar o morir; i els demòcrates tradicionals sense cap idea de valor sobre com procedir en aquest context. Avui veiem que la victòria de Trump va permetre la victòria de Biden el 2020. No obstant això, en aquesta última parlem d'una victòria de desesperació davant l'administració de Trump i no necessàriament una victòria per al Partit Demòcrata o per al poble. De fet, els demòcrates van perdre representació el 2020 a la Cambra i a penes van mantenir el seu control. Mentrestant, tenim dues eleccions especials a Geòrgia al gener que determinen el control del Senat. És a dir, respecte a les eleccions, ni a la cambra ni al senat van aconseguir els demòcrates les victòries per les quals havien esperat. Així, continua la divisió profunda entre les ales dreta i esquerra en el Partit Demòcrata, amb els demòcrates tradicionals reduïts i culpant a l'esquerra del partit, en lloc de l'exercici d'autocrítica. La veritat és que, avui dia, els partits tradicionals estan en desordre mentre les masses anhelen un canvi real i la dreta extrema continua creixent i radicalitzant-se.

La participació tan gran en els comicis de 2020 no significa la confiança absoluta dels quals van votar per Biden i els demòcrates, encara que sí que representa el fanatisme de la dreta extrema que el va fer per Trump. La realitat és que la majoria va votar no per Biden sinó contra Trump. Crec que el que va encoratjar als votants va ser la pandèmia i la falta absoluta d'una resposta consistent; i la reacció visceral a l'obert suport de Trump cap a grups d'odi racista, antiislàmic, antidona, anticomunista, antisocialista, antianarquista, que han pres força al nostre país. Els liberals i demòcrates tradicionals i els enclavaments capitalistes esperen que amb Biden tornem al que ells diuen “normalitat” i que, després dels “horrors” de Trump, acceptem el nou règim neoliberal de Biden. Per part seva, la dreta espera que Biden i els demòcrates no escoltin bé les preocupacions i les pors del públic; i que tornin de nou a un Trump o un clon de Trump –o una cosa encara pitjor– en el futur.

Però que sabem nosaltres del futur? Realment, res. Com va dir Marx en les Tesis sobre Feuerbach, “Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diferents formes; ara la qüestió és canviar-lo.” No vull cometre l'error dels meus amics que van declarar públicament abans dels comicis sobre la impossibilitat que Trump pogués guanyar. No és la nostra tasca predir el futur, sinó que hem d'analitzar tots els components del present i dedicar-nos a donar llum al futur que desitgem. No és per a nosaltres predir, però sí que construir junts aquest futur.

Així, hem d'examinar una mica els elements de la lluita avui dia i el que podem esperar. I, en l'interès d'entendre aquest present, una vegada més suggereixo tornar al període entre Ferguson i Minneapolis. Com vaig dir el 2014 a l'aula de Pàtria Roja, nosaltres els dels Estats Units podem aixecar grans moviments, almenys per a períodes breus. Però una història llarga de fetitxisme de l'individu ens ha obstaculitzat; i més la marginalització i aïllament dels nostres moviments i ideologies més radicals, combinat amb el poder amenaçador i violent, aclaparador, d'aquest Estat militarista ha deixat a tants de nosaltres en un estat de cinisme i desesperació.

Però el que ha passat entre Ferguson i Minneapolis ha estat que els moviments han continuat mobilitzant-se i madurant. A més, crec que la desil·lusió amb l'administració Obama; i la incredulitat front l'absurd racista i dretà de Trump i els seus seguidors, i això unit amb els abusos continus contra gent negra, les indígenes de Standing Rock, contra les famílies de migrants detinguts en condicions de separació i immundícia, tot això ens ha donat un enuig encara més poderós que el cinisme i el sentit d'aïllament. Comencem a reconèixer que de veritat el cinisme és un privilegi, més no un producte de massa pensament sense acció.

Entre Ferguson i Minneapolis, no solament van continuar els moviments contra la brutalitat policial, pels drets dels migrants i refugiats, per a protegir les fonts d'aigua, sinó que també van sorgir altres moviments. Especialment vull parlar breument sobre els moviments sindicalistes. Durant aquest període, vam tenir diverses vagues i altres mobilitzacions importants, però les més importants de totes han estat les mobilitzacions de docents sobre les condicions de les escoles i la falta de fons adequats per a cada aspecte de l'educació. Aquest moviment ha ocorregut en cada regió del país, incloent en estats amb pitjor historial antisindicalista i antitreballadors.

Aquest moviment va tenir un caràcter internacional. Al mateix temps de les revoltes als EUA, sindicats de mestres a Mèxic estaven enmig d'una revolta històrica dels seus mestres i estudiants. Després de la matança de vaguistes de Nochixtlán al juny de 2016 en mans de la policia, nosaltres a l'Aliança per la Justícia Global convoquem a les manifestacions en els consolats de Mèxic; i per tot el país, els sindicalistes es van organitzar i protestar. Dues vegades vam portar dirigents de la CNTE (Coordinació Nacional de Treballadors d'Educació) en gires, ben rebuts. Però el seu internacionalisme no solament va ser reservat pels docents de Mèxic. El sindicat de mestres a Chicago, com altres organitzacions sindicalistes, van declarar la seva solidaritat amb el poble veneçolà i van condemnar la interferència estatunidenca en els assumptes sobirans de Veneçuela. Encara més, des de la revolta antiracista i contra la brutalitat policial, diversos sindicats i sindicalistes també han anomenat perquè el AFLCIO, la federació de sindicats més gran del país, expulsi als sindicats policials pel seu historial de repressió racista i dirigida generalment a la classe obrera i especialment cap als treballadors de color.

Tot això és significatiu. Tradicionalment, el AFLCIO, malgrat les moltes maneres per les quals ajuden als seus integrants, ha actuat com una façana internacional per la intervenció imperialista en altres països. Per exemple, els braços internacionals del AFLCIO van aportar al cop contra Allèn a Xile en 1973 i, pel seu Centre de Solidaritat, al cop intentat a Veneçuela l'any 2002. El Centre de Solidaritat ha treballat en el passat per a aïllar sindicats classistes en llocs com Colòmbia i Haití i, avui dia, continuen donant suport a sindicats dretans a Veneçuela que estan vinculats a l'oposició, fins i tot dirigents que han donat suport al reclam ridícul de Juan Guaidó de ser president legítim de Veneçuela. A més, en aquest segle, diverses vegades el AFLCIO i diversos sindicats han declarat contra guerres noves de l'imperi, alguna cosa que mai va ocórrer abans de 2005. Des de 2004, l'Aliança per la Justícia Global ha participat en un projecte per a exposar i canviar la manera d'operar del Centre de Solidaritat i les relacions internacionals del AFLCIO. També, hem donat suport a altres moviments per a democratitzar el moviment sindical. Hem tingut molts èxits, incloent que hi ha gent en la taula directiva del Centre de Solidaritat que han donat suport a les nostres campanyes en el passat. I sabem que molts sindicalistes han manifestat i donat suport oficial i no oficial a la revolta 2020. Aquesta profusió de declaracions pro-Veneçuela i en contra dels sindicats policials representen un pas endavant en aquest moviment; i, el més important de tot, veiem la força i influència dels classistes i sindicalistes amb consciència de veritable internacionalisme.

No obstant això, el futur de sindicalisme als Estats Units és una cosa incerta amb moltes coses preocupants. La taxa de representació sindicalista ha declinat precipitadament per un període de decennis. En 1979, 27% de treballadors van tenir representació sindical, però avui dia, el percentatge és de solament 11%. Per una altra mà, en 2020, la percepció positiva de sindicats ha augmentat al nivell més alt des de 2003.

Amb tots aquests elements, ens trobem amb un 2020 acabat, un any de lluita, democràcia burgesa i la pandèmia. Ara, hem de preguntar-nos què fer l'any 2021? La situació és que hem assistit a la revolta popular més massiva que he vist en els meus 61 anys de vida. En veritat, és una cosa històrica i amb moltes possibilitats que l'efecte d'aquesta revolta sigui transformador per al país. No obstant això, la situació encara és que els moviments populars no tenim un partit de masses que ens representi. Per descomptat, tenim partits petits, partits marxistes i socialistes; i també no partits, organitzacions classistes d'anarquistes, que volen representar els interessos del poble; i aquests partits tenen una influència molt important en els moviments populars. De fet, jo sóc integrant d'un d'aquests. Però és una fantasia dir que en realitat hem aconseguit el número suficient per a mobilitzar adequadament pel poder polític. I, sí, hem fet molt de progrés a radicalitzar i democratitzar el moviment sindicalista; i el AFLCIO i sindicats diferents han avançat en la independència i autonomia del Partit Demòcrata, però no és prou. A més, encara hi ha sindicats dretans que van endossar a Trump i que han donat suport a candidats republicans; i hi ha massa sindicalistes que tenen posicions dretanes.

Realment, la situació és així. La revolta continua d'alguna manera o una altra. En aquest moment, les manifestacions als carrers han disminuït. Però crec que això no és una situació permanent, sinó part del flux i reflux de tals moviments. Però, sense el suport d'un Partit de treballadors, o alguna organització de masses com a assemblees populars; i sense el suport fort dels sindicats i organitzacions de treballadors, els elements per a un moviment veritablement revolucionari que pugui prendre el poder, no els tenim i els moviments populars es veuen obligats a confiar en si mateixos.

I es presenta un altre problema profund, que, amb els recursos concentrats en els demòcrates i els seus suports corporatius, i en els sindicats, que encara estan molt lligats als demòcrates, hi haurà molta pressió per a cooptar les organitzacions dels moviments populars i, en particular, del moviment Black Lives Matter. Oferiran recursos amb condicions. Però, hi ha una sofisticació i ira justa, especialment per part dels i les joves que és molt resistent a aquesta cooptació. L'atractiu d'aquells cooptadors que volien estovar el nostre moviment no significa molt en un país on els defensors del feixisme s'han enfortit, on la repressió estatal i paraestatal està augmentant i la nostra salut ecològica i econòmica està fallant ràpidament. No obstant això, ja han ocorregut controvèrsies per part d'alguns dirigents que semblen més interessats a crear posicions personals i promocionar-se, més que promocionar el moviment i les seves demandes més profundes.

Hem d'esperar que el sentit d'alleujament que molts tenen amb la derrota de Trump no perdurarà i que molt aviat totes i tots tornaran a la nostra tasca primària: derrotar no persones ni partits, sinó el sistema de racisme, genocidi, opressió classista i destrucció ambiental que encara està en el poder.

Cal entendre que fins i tot, mentre escric això, estem sentint de manifestacions de seguidors de Trump a Washington DC que han inclòs assalts violents contra manifestants contraris, un incendi provocat contra una església amb pancartes de solidaritat amb Black Lives Matter; i declaracions que defensarien la presidència de Trump per la força perquè pugui tornar per a un segon període. De fet, fins i tot el dirigent del Partit Republicà a Texas ha suggerit que els estats on la majoria va votar per Trump se separin del país. Com puguin veure, la situació és molt volàtil i imprescindible. Hi ha grups que parlen obertament d'una guerra civil nova. Jo no sé. No descartaré res, però hem de preparar-nos per a tot.

El que sabem és que la repressió estatal i paraestatal contra la revolta antiracista ha estat intensa, però encara més la intensitat i durabilitat del moviment popular. Per als lectors d'anglès, recomano un informe que publiquem “2020: Racism, Repression, and Fightback” [3]. Vull agrair a la meva sòcia Natalia Schuurmann, qui va coordinar els estudis i la publicació d'aquest document. D'aquest, vam aprendre que la revolta de 2020 és la revolta popular més gran en la nostra història. Han ocorregut manifestacions en 1.700 municipalitats i en 50 estats, incloent manifestacions en llogarets i en el camp, en llocs en què mai havien tingut una protesta així.

I la repressió ha estat considerable. Va haver-hi almenys 55 desplegaments de tropes federals i de la Guàrdia Nacional per a reprimir les manifestacions, amb més de 9,300 persones detingudes; i això a pesar que les protestes han estat aclaparadorament pacífiques, més del 93% sense cap incidència de violència. Però, per part de la policia, hi ha gairebé 1000 incidents documentats de brutalitat policial contra manifestants. Hem comptat 24 execucions extrajudicials per part de la policia; i 18 assassinats documentats de protestants o civils assassinats per paramilitars i parapolicials de la dreta extrema.

També, en 2020, els atacs per la policia contra periodistes van augmentar per més de 100% comparat a l'any previ.

Però, sobretot, sabem que la lluita antiracista és la lluita més important del país; i no hi ha una classe d'obrers i obreres més important per a l'alliberament de totes i tots que les obreres i obrers negres i les lluites pels seus drets. Els afroestatunidencs exerceixen un paper de lideratge en totes les lluites revolucionàries i transformadores. El poble afro amb el poble indígena han estat els més atacats per la repressió i l'explotació des dels primers dies de l'expansió mundial del capitalisme. Avui, als Estats Units, el moviment pels drets i l'autodeterminació dels negres ha demostrat, sobretot, que no és una lluita temporal, sinó que té poder de permanència. Els èxits de les lluites d'alliberament negre per tota la nostra història sempre han obert camí a altres lluites. Les lluites contra l'esclavitud i pel dret a votar van conduir directament al moviment de sufragi femení; la lluita per als drets civils va ser la base per a una llista llarga de lluites, que inclouen la lluita antiguerra, contra la pobresa, pels drets de les dones, per l'alliberament chicana, pels drets dels discapacitats, pels drets LGBTQI i encara més. És per això que la nostra màxima prioritat per a l'alliberament de cada estatunidenc ha de ser la lluita antiracista per a l'alliberament dels afrodescendientes.

Amb l'administració de Biden canviarà molt la situació i les lluites als Estats Units. En algunes aspectes estarà millor que amb Trump. Almenys tindrem alguna manera d'enfrontar la pandèmia, encara que no serà el més adequat. És obvi per a qualsevol persona que vulgui estudiar-ho, que el socialisme ha tingut una resposta molt superior a les respostes dels poders imperialistes i del capitalisme salvatge. I amb aquest coneixement, hi ha un nou impuls per al moviment per a un sistema públic de salut. Per descomptat, Biden no és socialista. Però podem esperar amb ell almenys alguna manera de resposta consistent al virus, així no sigui el més adequat ni el que necessitem. Però ja és alguna cosa.

I amb Biden, almenys la Casa Blanca no continuarà obertament encoratjant als racistes i els grups d'odi. Però Biden no canviarà la base subjacent de l'opressió de raça, sexe i classe que defineix els negocis, com sempre, de la vida estatunidenca. Per això hem d'entendre que la nostra lluita no és contra personalitats, sinó contra el sistema.

I hi ha una gran part que no canviarà, o els canvis que veurem, si ocorren per fora de les demandes i la militància dels moviments populars, seran cosmètics i no substancials. Cal entendre que Biden ha estat un arquitecte dels instruments de repressió domèstica i internacional. Biden va escriure legislació que va causar un augment de 700% en el número dels empresonats, la majoria negres, llatins i indígenes, la majoria obrers i obreres vivint en pobresa. Ell ha aportat a la militarització de la policia repetidament. Biden va donar suport a l'inici de construcció del mur a la frontera, iniciat en els anys de l'administració de Bill Clinton. Internacionalment, Biden té una història llarga de suport per a les guerres imperialistes i el militarisme.

I el nostre pròxim president és un servent lleial a les corporacions transnacionals i el neoliberalisme. D'aquesta manera, no és un error si diem que ell és encara pitjor que Trump. La renegociació de Trump del NAFTA (Tractat de Lliure Comerç Nord-americà) va relaxar restriccions danyoses per als sindicats i va remoure alguns obstacles a la sobirania dels països, per a passar a implementar lleis per a protegir l'ambient, fins i tot quan entren en conflicte amb interessos transnacionals.

Respecte a assumptes de guerra i pau, Biden ha fet gala que, “Jo vaig escriure la legislació per al Pla Colòmbia.” No obstant això, també ell ha secundat molt més que Trump l'Acord de Pau a Colòmbia. Respecte a Amèrica del Sud, Trump ha atacat l'Acord de Pau amb ràbia; i ha bloquejat i amenaçat a Veneçuela, Cuba i Nicaragua sense parar. No obstant això, la forma canviarà, però no el joc. Biden continuarà desenvolupant a Colòmbia, el mateix que a Hondures, el Perú i el Brasil i altres països claus i importants en l'edifici de l'imperi estatunidenc a la regió, una política imperialista. Biden és proguerra, un servent del Pentàgon. Seria poc sincer dir que serà millor o pitjor que Trump d'alguna manera respecte al militarisme. Simplement serà diferent.

Vaig parlar amb el meu soci, Chuck Kaufman. Ell ha estat un mentor en el meu desenvolupament com a militant i volia saber alguna cosa de la seva anàlisi del present estatunidenc, i el que puguem esperar per al futur. Ell em va dir: “No tenim una premsa, un mitjà. Els mitjans nacionals tracten cada desenvolupament de les mobilitzacions públiques com amb els seus propis assumptes, separades i aïllades de totes les altres, de tot que el va passar abans, de tot el que succeirà. Les nostres alternatives i premses alternatives són encara massa petites. La majoria del públic no les veu. No podem fer girar la nostra pròpia narrativa, a demostrar els vincles entre les lluites. No obstant això, aquest moviment va fixar l'atenció del poble, fins i tot la insuficiència dels mitjans. Al país sencer vam veure com van assassinar a George Floyd, agonitzant durant nou minuts, ho vam veure amb els nostres propis ulls. Crec que la gent no va poder aguantar més. El poble va prendre els carrers però, també, persones van donar recursos per a fons de fiança als detinguts, per a les organitzacions del moviment Black Lives Matter, per a aportar als seus moviments locals. Hi haurà una lluita per a mantenir la militància del moviment als carrers, per a evitar la cootapció. Però aquest moviment no s’acaba.”

Finalment vull dir alguna cosa més sobre la lluita antiimperialista. Crec amb tot el meu cor que mentre que l'imperi dels Estats Units i OTAN existeixi, mentre que aquest imperi continuï per a avançar, mantenir i protegir els interessos del capitalisme global, cap lluita d'alliberament pot declarar-se un èxit complert i contundent. Nosaltres, els dels Estats Units mai podrem ser lliures mentre que hi hagi un imperi que roba al seu poble per a pagar les seves guerres.

Però tampoc pot qualsevol altre país serà alliberat de veritat mentre que continuï l'imperi.

Si us plau, no es deixi enganyar per una falsa confiança en aquesta idea que l'imperi dels Estats Units està en declivi. I què? Aquest imperi és fonamentalment bel·ligerant i bel·licós. Té la capacitat per a destruir el món diverses vegades. Mai hauríem de cometre l'error de subestimar el que un imperi ferit i minvant, amb un subministrament aparentment inacabable d'armes, pugui fer per a mantenir el seu poder. Els poders destructius i de vigilància d'aquest imperi són descoratjadors, fins i tot al punt més feble. Hem de comprendre tant les febleses com les fortaleses d'aquest Imperi.

No hauríem d'alegrar-nos del col·lapse de l'imperi si aquest col·lapse es produeix perquè ha caigut pel seu propi pes. Si l'imperi es destrueix a si mateix, portarà amb si a moltes altres persones, tal vegada a tots. És el nostre treball i el nostre deure és treballar junts per a acabar amb aquest imperi amb les nostres pròpies mans. El poble unit, a través de la solidaritat internacionalista en causa comuna, ha de ser el que derroqui aquest imperi, pel bé de l'alliberament de tots i totes; i certament per nosaltres als Estats Units. És que estimo el meu país, però odi el meu imperi i, en nom d'aquest amor i odi, dic això respecte a l'imperi: Derroquem-lo i alliberem aquest món!

La versió original d’aquest article, en castellà, es va publicar a Nueva Hegemonía nº3, novembre-desembre de 2020.

Notes

[1] Partit Comunista del Perú - Pàtria Roja

[2] Revista Nueva Hegemonía 

[3] “2020: Racism, Repression and Fightback in the USA”: https://drive.google.com/file/d/19wATYyqsHatDqvNQSN_41vJfVoFxfFKO/view

La postmodernitat pentina cabells blancs, però el debat en l'esquerra entre moderns i postmoderns té una vitalitat envejable. No sense raó, els moderns acusen els postmoderns de propiciar un cert sentit comú tendent a valorar en excés el cultural i la interpretació subjectiva de la realitat, deixant de costat el materialisme i la dimensió col·lectiva, mentre que els segons acusen els primers de nostàlgia per una normativitat social imaginada que deixa fos altres opressions i que redueix tot a un economicisme vulgar. Tampoc aquesta opinió és del tot errònia: el positivisme socialdemòcrata i l'estalinisme van pecar d'aquestes xacres.

Si els moderns obliden aquest passat, els postmoderns obliden que la coincidència de l'èxit fulgurant de figures intel·lectuals lligades a l'acadèmia en temps de derrota de l'esquerra i de l'auge de l'individulisme neoliberal no és fruit de la casualitat sinó de la causalitat. D'altra banda, la reducció del moviment emancipador a l'acadèmic no hauria d'atribuir-se només als postmoderns: el marxisme occidental també va ser un intel·lectualisme sense praxi.

A hores d'ara, un ja no es pregunta si és possible dur a terme la síntesi superadora d'aquesta contradicció entre moderns i postmoderns, sinó si aquesta síntesi no es va produir ja en la mateixa tradició marxista. Si això és així, només caldria recuperar el seu esperit per a poder avançar sense experimentar una ruptura absoluta entre una i un altre corrent. L'esperit del qual parlo és el de dos personatges que, enfront del marxisme en altre temps ortodox, van qüestionar, des de l'acció, el mecanicisme històric, l'economicisme,l'obrerisme o l'eurocentrisme. Parlo, naturalment, d'aquest pensador pràxic del moment disruptiu que va ser Lenin i d'aquest pensador pràxic del moment de reflux i estabilitat de l'Estat capitalista que va ser Gramsci. L'heterodox Lenin, que va fer una revolució "contra El Capital" de Marx, va pensar l'imperialisme, va reconèixer el dret d'autodeterminació i va obrir un món per als "pobles sense història". Uns pobles que, contra la teoria, protagonitzarien totes les revolucions socialistes que va veure el segle XX. Gramsci, per part seva, sense negar la determinació en última instància del material sobre el cultural, va complicar la relació d'aquests dos àmbits i va mostrar com la determinació era mútua.

Al meu entendre, prendre-li la paraula (i l'acció) a aquests dos personatges permetria fer la síntesi que reclamen nous corrents com la decolonial, la feminista, la LGTBI o l'ecologista sense que el materialisme històric quedi pel camí com a palla morta.

La segona dècada del present segle, Veneçuela l’acaba submergida en una profunda crisi política i econòmica que impacta tots els plecs de la societat. El principal factor que incideix en la complexa conjuntura veneçolana són les mesures coercitives imposades contra el país per les administracions Obama – Trump, des de finals de l'any 2013 fins als nostres dies. Els estralls d'aquesta política injerencista han trastocat de manera definitiva la quotidianitat i la vida institucional del país.

Expressió d'aquesta política injerencista sobre Veneçuela han estat els bloquejos, sancions i sabotatges, amb greus conseqüències sobre l'economia del país. Mostra d'això és la pèrdua en set anys d’aproximadament, entre 2013 i 2020, del 98,6% dels ingressos. En xifres, el país va passar d'ingressar el 2013, de mitjana, 50.000 milions de dòlars, a disposar de tot just 743 milions l'any 2020. Les sancions i bloquejos van afectar decisivament la producció de petroli del país, que va caure un 70% en quatre anys. Va afectar la producció de més de 2.100 milions de barrils de cru per a refinació i exportació, la qual cosa li ha fet perdre més de 102.500 milions en ingressos.

Cal recordar que Veneçuela té una alta dependència de la indústria petroliera; de l'exploració, extracció i generació de productes derivats dels hidrocarburs per a l'exportació, la incidència de la qual en el PIB representa aproximadament el 94%. El destí principal de la seva producció va ser els EUA, durant tot el segle passat i fins fa a penes uns anys. D'altra banda, aquesta indústria ha mantingut, amb algunes variacions, una marcada dependència científica, tecnologia i financera, tant de corporacions transnacionals estatunidenques com europees que, en el present, es manifesta com una de les seves febleses. Això facilita la incidència del bloqueig en l'economia nacional, així com les sancions impulsades pels governs dels EUA i pel seguidisme de la Unió Europea.

El nostre context en pandèmia, que és producte de l'expansió de contagis per la COVID – 19, sorprèn el món. En el cas de Veneçuela aquest fenomen ocorre en unes condicions desavantatjoses per al govern i, per descomptat, per al poble en general; és així que, a causa de les urgències i profundes necessitats reflectides en tots els àmbits de la vida social i institucional generades pel bloqueig, ara se li sumen les exigències d'atenció pels efectes de la pandèmia.

Malgrat l'escenari advers prèviament descrit, podria afirmar-se que la incidència de la pandèmia al país ha estat residual, si prenem com a referència comparativa els estralls generats per la COVID – 19 en països de l'entorn, és a dir, el Brasil, Colòmbia, l'Equador, República Dominicana, entre d’altres. Aquesta afirmació es constata en atalaiar dues realitats, com són la situació del Brasil, amb més de 8 milions de contagis i que supera els 200 mil defuncions, i la de Colòmbia, amb gairebé 2 milions de contagis i prop de 50 mil morts, tots dos països fronterers amb Veneçuela. Aquestes dades queden molt lluny de la manifestació de la COVID – 19 al país que, a data recentment actualitzada, sumava 122 mil contagis des de l'inici de la pandèmia, amb una taxa de recuperació del 94%, 1.122 defuncions. A això caldria agregar una taxa de contagis diaris de 500 casos i 5 morts, aproximadament.

En intentar precisar algunes raons que acompanyen aquest panorama antipandèmic favorable per al país, es podrien apuntar un conjunt de decisions polítiques que, d'acord amb les dades, van afavorir aquests resultats. La primera d'elles va ser la presa oportuna i sense dilació de les mesures de tancament sanitari de fronteres. També a l'anomenat confinament responsable i voluntari a la població, acompanyat d'una política comunicacional efectiva, així com l'acatament generalitzat per part de les comunitats de les mesures assumides. A l'anterior s'agrega el desplegament de totes les institucions i el poble organitzat (Consells comunals, entre altres formes organitzatives del poble), en la campanya de prevenció i atenció de la contingència i el conjunt de mesures econòmiques, socials i sanitàries dirigides a fer costat als sectors més vulnerables i resguardar els llocs de treball.

Finalment, cal destacar les mesures tendents a superar el cèrcol contra el país. Es tracta de les accions de cooperació i intercanvi amb els països aliats per a afrontar no només la quotidianitat que imposa la ingerència imperial, sinó, a més, els rigors que marquen el combat contra la pandèmia. L'eix multipolar, avui en ascens, contrari a l'unilateralisme, es va imposar com a praxi política generadora d'alternatives davant les accions d'assetjament i enderrocament empresa pels EUA i els seus satèl·lits americans i europeus.

L'aliança amb la Xina, Cuba, Rússia, l'Iran i Turquia va ser un factor clau en la contenció dels propòsits d'escanyar al poble veneçolà. En aquest temps tan urgent es van materialitzar els esforços iniciats pel Comandant Chávez i sintetitzats com a principi constitucional, que es va traduir en la política de construcció d'un món multipolar i policèntric en les relacions entre els Estats. Els llaços d'agermanament entre Cuba i Veneçuela van obrir un nou escenari d'intercanvis en matèria de salut, educació i energètic, entre altres. Aquesta cooperació constitueix en l'actualitat un suport estratègic en la lluita contra la pandèmia; així com, les aportacions de la Xina i Rússia en l'aportació d'inputs i recursos vitals que complementa una labor fonamental en aquesta lluita, enmig d'una feroç agressió dels EUA i els seus satèl·lits globals.

El conflicte armat a l’Afganistan és per a molts experts l’última gran batalla de la guerra freda entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Soviètica, però les conseqüències d’aquesta última batalla entre les dues superpotències sobreviuen fins l’actualitat, en un dels conflictes contemporanis més llargs. Però quin és exactament el conflicte? Per què va produir-se aquesta última batalla? Si consultem la historiografia i els mitjans burgesos (documentals, pel·lícules, series de televisió...) obtindrem una versió dels fets que ha quedat generalitzada a nivell popular i que dista de la realitat. Resumidament, aquesta versió dels fets argumenta que l’any 1979 els soviètics van envair Afganistan per a imposar el “comunisme soviètic” i dominar el territori veí, fet que va provocar la valerosa resistència del poble afganès que va alçar-se en armes per expulsar als soviètics. Per algun motiu misteriós aquests lluitadors per la llibertat que tenien el suport “dels cors del món lliure” com diria la primera ministra britànica Margaret Thatcher o que serien qualificats pel president estatunidenc Ronald Reagan com “els equivalents morals dels pares fundadors [dels EUA]” i els compararia amb la Resistència francesa a l’ocupació Nazi sobtadament van convertir-se en “els dolents”. I com un bolet i sense explicació van sorgir els Taliban i aleshores el món lliure va haver d’envair Afganistan per la seva vinculació amb el terrorisme islàmic arrel dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York. Això és el que ens diran la historiografia i propaganda burgeses sobre el conflicte. Ara bé, què va passar realment en aquest país asiàtic? Per què aquesta versió no dona resposta als conflictes i situació actuals?

Primerament cal contextualitzar sobre la situació geopolítica d’Afganistan. Aquest país feia frontera amb les repúbliques soviètiques de majoria musulmana, és a dir, un país veí de l’URSS, pel que els soviètics desitjaven una situació d’estabilitat a les seves fronteres i sabem que aquesta recerca de una millora de relacions entre els dos països ja es va produir en temps de Lenin. La prova la tenim a la correspondència entre l’emir afganès Amanullah Khan i el propi Lenin, a qui el rei admirava. Des de 1955 fins el 1978 l’URSS va proporcionar ajuda econòmica i militar a la monarquia afganesa, exercint una política d’amistat entre països veïns malgrat els seus sistemes polítics eren totalment diferents. No obstant, l’any 1973 la monarquia del rei Zahir fou derrocada per Mohammed Daud Khan, que proclamà la república i fou breument un aliat dels soviètics. Sorgiria aleshores  un grup conegut com a Jamiat-i islami, una organització fonamentalista islàmica d’oposició al nou règim, que havia iniciat algunes reformes que buscaven occidentalitzar el país. L’any 1978 un cop d’estat perpetuat per l’exèrcit, on havien penetrat ideals progressistes, dugué al poder a la facció més radical del partit comunista (Partit Democràtic Popular d’Afganistan), el Khalq, facció liderada per Nur Muhammad Taraki i Hafizullah Amin. Dins del partit es va marginar a la facció més moderada i pro-soviètica, el Parcham, liderada per Babrak Karmal. El cop d’estat va ser batejat com “Revolució de Saur”.

Malgrat l’idealisme hagi presentat el cop com una autèntica revolució del poble afganès realment fou un cop d’estat militar on hi havia interessos personals i vinculats a les tensions entre tribus i ètnies. El nou govern socialista de Taraki va pretendre dur a terme una política de modernització del país però es trobà amb diverses dificultats. La població afgana, principalment agrícola, analfabeta i extremadament depenent de la influència dels mul·làs (autoritats musulmanes) no sentia cap vinculació amb el PDPA ni amb el seu projecte socialista. No obstant, el govern del Khalq seguí endavant i va intentar implementar les seves polítiques: una reforma agrària que pretenia expropiar la terra dels terratinents i donar-la als camperols, que va topar-se amb la negativa dels camperols d’acceptar les terres expropiades ja que consideraven que eren legítimament dels seus senyors i que això anava en contra de la llei islàmica; es va intentar introduir a la dona dins de l’àmbit acadèmic i també la promoció dels seus drets, així com intentar acabar amb la imposició del vel; també va haver un intent de combatre el pes de la religió musulmana a la societat a través de campanyes d’educació i alfabetització de la població, entre d’altres. Les reformes del govern eren promulgades però era molt difícil aplicar-les fora dels grans nuclis urbans i pràcticament mai s’arribaven a implementar efectivament al camp, on hi vivia la majoria de la població. La direcció soviètica d’aleshores desaconsellava aquestes reformes, que titllava de radicals i accelerades ja que consideraven que una població com l’afganesa, analfabeta i depenent de les autoritats islàmiques locals no podia ser transformada a aquell ritme tan accelerat. Als soviètics els preocupava que a l’Afganistan s’hi produís de nou una revolució islàmica com la d’Iran de 1979 que també tingué els seus orígens en protestes contra el laïcisme i reformes “imposades” des de dalt. Des de l’Iran islàmic van donar-se suport als grups afganesos que s’estaven organitzant en contra del govern del Khalq però les diverses revoltes (destaca la d’Herat) van ser esclafades malgrat els soldats i agents de l’ordre desertaven en massa per a unir-se als insurgents. Ja al 1978 la CIA havia establert contacte amb grups opositors a través dels serveis d’intel·ligència de Pakistan (ISI) una acció que tenia el suport de Walter Slocumbe, subsecretari de defensa dels EUA, que pensava que podia fer-se d’Afganistan “el Vietnam dels soviètics” i també de Zbigniew Brzezinski, conseller de seguretat nacional dels EUA, que erròniament creia que la URSS volia controlar el petroli del Golf Pèrsic a través de dominar Iran i Afganistan. 

L’any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter donava autorització a la CIA per a dur a terme activitats encobertes a Afganistan i aviat es començaria a posar en marxa el finançament dels grups radicals islamistes que s’oposaven al govern afganès, així com es posaria en marxa una campanya de propaganda mundial a favor dels freedom fighters coneguts també com a mujahidins ‘soldats de déu’. Davant de la creixent desestabilització i proliferació dels grups d’oposició, la Unió Soviètica va demanar al govern de Taraki i Amin que abandonessin les seves posicions radicals i que n’adoptessin una de més moderada, formant govern amb el Parcham (ala moderada del partit) i si era necessari, fins i tot amb elements islàmics tolerants. Taraki i Amin van negar-se a aturar les reformes i van prosseguir amb la repressió a opositors dins i fora del partit. Com s’ha comentat abans, cal fer un èmfasi al paper que jugava la lleialtat a la assabiyya, el clan o tribu així com les tensions entre els diversos grups ètniques que conviuen a al país. No hem de caure en reduccionismes de “marxistes contra islamistes”, “progrés contra retrocés” perquè per citar exemples, diversos alts càrrecs a l’exèrcit afganès, que havien dut a la facció marxista-leninista Khalq al poder van desertar a favor dels mujahidins degut a la seva tribu, així com els diversos enfrontaments i purgues dirigides per Amin contra camarades de partit tenien no tan sols un component ideològic sinó també tenien origen a les enemistats entre tribus i ètnies. 

Al setembre de 1979 Amin va donar un cop d’estat i va fer executar a Muhammad Taraki. Amin va acumular el poder a les seves mans i no va frenar ni les reformes ni la repressió, fet que li va valer la condemna i rebuig per part dels soviètics. Finalment Leonid Brezhnev va cedir a les pressions internes de determinats sectors del PCUS i accedí a autoritzar la intervenció soviètica al país. Cal destacar que la Unió Soviètica originalment no tenia interès en una intervenció directa malgrat el govern de Kabul els hi ho demanés però finalment vista la situació de descontrol i patint per la pròpia estabilitat de les repúbliques centro-asiàtiques soviètiques, el 25 de desembre de 1979 l’exèrcit soviètic va entrar a territori afganès. Tres dies més tard un comando de la KGB s’infiltraria al palau presidencial i executaria a Hafizullah Amin, facilitant la instal·lació d’en Babrak Karmal, representant de l’ala moderada del PDPA com a president i figura més favorable als interessos de Moscou. Així doncs l’URSS envaïa unilateralment un territori veí per derrocar el seu govern, assassinar el líder que els causava problemes i hi instal·lava un president favorable als seus interessos.

Això, a més de les declaracions explícites d’en Gorbatxov, desmenteix el mite que sosté que la invasió buscava l’expansió del “comunisme soviètic” ja que el que realment buscaven els dirigents soviètics era un Afganistan estable i descartaven que fos possible que aquest país esdevingués socialista, per això van facilitar l’ascens de Karmal. Per a estabilitzar el país els soviètics van enviar a experts per a que aconsellessin el nou govern en matèria econòmica, educativa i militar. Aquesta decisió per part de la URSS, que fou condemnada per les Nacions Unides, va acabar per distanciar totalment al poble afganès del PDPA i del seu projecte polític ja que consideraven que el socialisme i els comunistes eren titelles imposades per una potència estrangera. Els soviètics els venien a dir com havien de governar i viure al seu país.

Amb tot el que s’ha explicat amb anterioritat ja podem descartar el mite sobre la reacció a la invasió ja que els primers grups islamistes radicals que van sorgir al país van fer-ho abans de la invasió i sobre tot com a resposta a les polítiques socials i laiques del govern del Khalq. Els aliats dels mujahidins eren: els Estats Units, Pakistan, Aràbia Saudita, Egipte, Gran Bretanya i la Xina. Avui sabem gràcies a les declaracions de Brzezinski que els Estats Units van finançar els mujahidins i els van entrenar amb la intenció d’empènyer a la Unió Soviètica cap a la intervenció, pel que el mite que afirma que els insurgents van sorgir com a resposta a la invasió seria totalment fals degut a que des d’abans de l’entrada de personal soviètic al país aquests grups ja actuaven en contra del govern de Daoud i després del PDPA. La insurgència fou una de les causes de la invasió, no una reacció.

S’han esmentat els països que van donar suport a la insurgència islàmica però cal destacar que sense l’ajut militar i logístic dels EUA, de Pakistan i d’Aràbia Saudita la insurgència molt probablement hagués estat controlada pel govern afgà i per l’exèrcit soviètic. A través de l’Operació Cicló –la una de les més cares i prolongades de la història dels EUA- els radicals rebrien fins a 680 milions de dòlars, a part d’entrenament a campaments militars estatunidencs. El suport econòmic també es feia a través d’Aràbia Saudita i del Bank of Credit and Commerce International. Les armes inicialment eren  comprades a antics aliats dels soviètics com Egipte, que proporcionaven recanvis per a les armes de fabricació soviètica que eren capturades pels insurgents al  camp de batalla, però també eren comprades a la Xina i després entregades als mujahidins.

L’any 1986 el president Ronald Reagan proporcionaria als islamistes 500 míssils Stinger d’última generació. Del suport i direcció logístics s’encarregaven els EUA (amb la figura de William J. Casey), Aràbia Saudita (amb el príncep Turki), el MI6 britànic i destaquen notablement els serveis d’intel·ligència de Pakistan (liderats per Muhammad Yousaf), que van afavorir de manera deliberada a grups radicals que eren favorables als interessos pakistanesos, fet que va provocar la marginació i neutralització de l’oposició laica i monàrquica dins dels insurgents. Els combatents anticomunistes eren elements afganesos i també voluntaris d’arreu del món, sobre tot del nord d’Àfrica, amb la conveniència dels governs de Tunísia i Egipte, que així eliminaven l’oposició islamista dels seus països. Es calcula, d’acord amb l’historiador Josep Fontana, que uns 35.000 musulmans arribats d’arreu del món van ser entrenats per la CIA i per l’ISI a campaments especials a territori afgà i nord-americà entre 1982 i 1992. La Xina post-maoista també va prestar el seu suport a la causa dels mujahidins, enviant armes i voluntaris, uns 55.000 uigurs entrenats a la regió musulmana de Xinjiang, on irònicament a l’actualitat fa front a una situació de radicalització islàmica. La Xina permetria la construcció de bases d’escolta electrònica a Xinjiang en una operació finançada per la CIA amb el cost de 400 milions de dòlars d’acord amb Fontana. Israel també va participar entregant al Pakistan, que alhora les entregaria als insurgents, armes capturades a la Organització per l’Alliberament de Palestina durant els seus conflictes amb el Líban.

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va acabar de retirar les seves tropes del territori afganès l’any 1989 per iniciativa de la direcció soviètica encapçalada per Mikhaïl Gorbatxov, el nou líder soviètic. Aquella intervenció que Brezhnev assegurava que duraria solament unes setmanes va durar una dècada i va costar un gran esforç humà i econòmic a l’URSS. Marxaven sense haver pogut eliminar l’amenaça islamista i sense haver pogut estabilitzar el seu país veí. Tot i això, van seguir donant suport armamentístic i econòmic al país fins l’any 1990. Els mujahidins, cada cop més radicalitzats, van ignorar els intents de formar un govern de coalició de l’últim president de la República Democràtica d’Afganistan, Mohammed Najibullah que va proposar concedir-los ministeris i va renunciar al marxisme, però no fou escoltat per l’oposició i posteriorment, després de cinc anys de resistència seria enderrocat. Finalment, l’any 1996 seria brutalment torturat fins la mort pels Taliban junt al seu germà quan aquestes tropes van fer-se amb el control de Kabul. El seus cossos serien penjats fora del palau en mig de les celebracions de victòria dels islamistes. I així és com es posava fi a una època convulsa, idealitzada per alguns i demonitzada per altres, un procés “revolucionari” que ha estat mitificat tant positiva com negativament i un conflicte armat que a dia d’avui encara és usat pels crítics al sistema soviètic. Esperem que amb aquest article el lector rebi una visió allunyada de la propaganda burgesa i entengui els orígens d’un conflicte que encara no s’ha resolt.

Avui us presentem una entrevista molt especial per a la revista Realitat. Hem conversat amb l’entrenador del Bàsquet Manresa: Pedro Martínez. Actualment, en Pedro és considerat un dels millors entrenadors del bàsquet d’elit a la lliga ACB, després d’haver debutat a la banqueta del Joventut de Badalona el 1990 i d’haver dirigit, entre d’altres, al Gran Canària, al Baskonia i, també, al València, equip amb el qual es va proclamar campió de la lliga ACB. A hores d’ara, està vivint una tercera etapa a la ciutat de Manresa i l’equip és una de les revelacions de la lliga, lluitant per estar en la zona de play-off.

A continuació podràs llegir l'entrevista i a partir de les 18 h. d’aquest divendres, podràs veure la gravació al nostre canal de Youtube.

Gràcies a vosaltres per convidar-me.

Ara en el bàsquet, com en la resta de la societat estem en un moment complicat. No sabem molt bé totes les coses negatives que ens pot portar la pandèmia. Ara estem jugant amb una certa normalitat, però aquesta pandèmia pot afectar molt econòmicament. En aquest sentit, pels interessos dels clubs petits veurem què passa en termes d’esponsorització en un futur a mig termini que també estan patint la crisi.

A part d’aquests efectes, el bàsquet té una salut molt bona com esport. És un esport que tant a Espanya com a Europa està consolidat, fins i tot a nivell mundial. En part gràcies a l’impacte mediàtic de la NBA a nivell global. Però el bàsquet FIBA té molta força i molt futur. És evident però que els clubs ACB o Eurolliga és molt difícil que siguin rentables amb els ingressos generats per entrades, televisió o esponsorització i és en aquest sentit que a la NBA estan molt per davant. Aquí a Europa són deficitaris, fins i tot els d’Eurolliga que encara que tinguin ingressos més elevats per televisió també han de confeccionar plantilles amb més cost. Això porta a que el bàsquet d’elit estiguin subvencionats per fons públics, amb algunes excepcions (com Juan Roig a València).

Jo vaig començar a entrenar quan es va crear l’ACB i si miro enrere cada any els clubs s’han professionalitzat més. Fa 30 anys hi havia menys gent treballant i implicada en els clubs, que ara funcionen de manera molt més eficient (a nivell de màrqueting, de suport al jugador, més suport als professionals que tenim més mitjans).

A nivell econòmic hi ha una gran distància, com deia abans no ens hi podem apropar però a nivell de joc sí que estem cada cop més aprop. Això és veu a la NBA on cada cop hi ha més jugadors d’arreu. En aquest sentit, la distància és cada cop més curta però són un país molt gran amb molts bons jugadors i és normal que segueixin guanyant a nivell de seleccions, però crec que la distància és cada cop més petita.

Crec que és part de la meva filosofia i com crec jo que ha de ser un esport i un esport d’equip. Si tens un jugador molt bo i amb molta capacitat de fer punts, els rivals bons no et deixaran que anoti i l’obligaran a tenir percentatges baixos. Així, a la llarga, la manera de que un gran jugador tingui èxit és fer millors els seus companys ja que en el bàsquet d’elit no pots obtenir èxits només amb un jugador en un esport que és d’equip, per més alta que sigui la qualitat d’aquest jugador.

A sobre, amb el Manresa no tenim accés als millors jugadors de la competició i l’ideal és que els jugadors juguin junts, es passin bé la pilota i tinguin paciència. Així que busquem jugadors amb aquest tarannà i en tenim com el Dani Pérez o el Seth Hinrichs, que tenen capacitat d’anotar però sobretot el que fan millor és passar la pilota. Són jugadors que en general són un luxe però per un equip com el Manresa doncs encara molt més.

L’ideal és quan els tens. Nosaltres els anomenem focus, quan són jugadors que tenen un pes molt important en l’ofensiva de l’equip. Però com deia abans aquests jugadors destacaran molt més si aquest rol ve acompanyat d’una molt bona feina de tot l’equip. És molt difícil que dos jugadors per més bons que siguin aixequin títols, això fa 30 anys passava quan venien dos americans molt més bons que la resta que feien 30 punts i 25 punts cada un i ja es podia tenir èxit, però ara no. Actualment, jo crec que no es pot tenir èxit a més alt nivell d’aquesta manera. Necessites un joc més coral on tothom tingui la capacitat d’anotar, tot i que si tens dos jugadors referents aquests jugadors seran els que et generin més opcions. Però aquests jugadors han de tenir la capacitat de jugar pels altres, si no és molt difícil tenir èxit en la meva opinió.

A tots aquests llocs que has citat, més alguns altres on he estat, el bàsquet es viu amb moltíssima passió per part dels seus aficionats i els mitjans de comunicació locals (premsa, ràdio, televisió) i hi ha un suport i un seguiment molt gran. Al final en aquests llocs la gent pel carrer et coneix i en aquests llocs tothom sap qui és l’entrenador i quins són els jugadors que juguen al primer equip.

Sí que és cert que els èxits que pots tenir a llocs com Gran Canària són molt humils i tenen molta repercussió allà però fora molt petita, en canvi quan tens un èxit important amb el València que el potencial del club et permet això et pot donar una repercussió més nacional o internacional (si parlem de l’Eurolliga). Però en tot cas jo diria que a nivell de ciutat o zona d’influència d’aquests equips el bàsquet és molt important en tots els casos.

Porto més de 30 temporades i n’hi ha hagut molts, costa dir-ne un. Un de molt important és el València de 2017 on vam jugar 3 finals (Copa, Eurocup i ACB) i tot i perdre les dues primeres vam poder guanyar l’ACB. Va ser un equip molt bo. 

També tinc un gran record del Manresa del 2015 on ens vam salvar del descens en la darrera jornada guanyant al camp del Madrid Va ser un any molt difícil a nivell de lesions i vam haver de canviar molts jugadors. Teníem un objectiu molt humil però crec que molt difícil d’aconseguir, amb el nivell que té la lliga ACB, i realment és una temporada que la tinc en molt bon record. Com en altres similars al Gran Canària.

Jo crec que hi ha dues vessants, quan tens un èxit esportiu molt gran, que evident és motiu de satisfacció, però també quan la temporada, per les raons que sigui, té moltes dificultats, i superar aquestes dificultats i aconseguir uns objectius és molt satisfactori. I després també, tot i que és més subjectiu, quan creus que l’equip ha millorat, és subjectiu perquè no ho pots mesurar com els resultats d’una competició, però quan acabes una temporada i tens la sensació que els jugadors a nivell individual i a nivell col·lectiu han millorat és molt satisfactori, però és més un sentiment intern, un sentiment que dius “crec que aquesta temporada l’equip ha treballat molt bé i els jugadors han millorat molt, ara estan preparats per lluitar per objectius una mica diferents dels que tenien abans”.

Sí, això passa una mica el mateix, quan tens un jugador que l’has entrenat i la temporada següent fitxa per un equip gran o se’n va a l’NBA… això em va passar quan vaig entrenar al Sergio Rodríguez o al Marc Gasol, evidentment està molt bé, segurament l’he ajudat a donar aquest pas endavant. Però moltes vegades estàs més content, perquè creus que has influït més, en jugadors no tan coneguts, a principi de temporada aquest jugador no defensava bé i a final de temporada passa els bloquejos molt bé o ha millorat molt en el rebot o en la defensa de l’1 contra 1, aquest sentiment de dir “he aconseguit amb aquest jugador el que semblava molt difícil que millorés”, moltes vegades és més ple i més important que no entrenar un jugador que ja és bo, que ja era bo quan tu l’entrenaves, i després se’n vagin a l’NBA. Un té un suport social molt important, però potser tu no has intervingut massa i l’altre no t’ho reconeix massa gent, però tu saps que has sigut important perquè el jugador millori. 

Difícil tots, fàcil no t’ho posa ningú. A mi em passa una cosa que és que tinc moltíssima admiració pels entrenadors de la lliga ACB o quan he jugat competició europea, de les competicions europees. Sempre em sembla que són boníssims i que són millors que jo, és un sentiment que em passa amb el 90% dels entrenadors contra els quals jugo, tinc molt respecte per ells i m’agrada molt quan juguen amb els seus equips. Això també m’ajuda a preparar-me, m’ajuda posar-los en un nivell molt alt i obligar-me a mi a posar-me a la seva alçada. En 30 anys crec que he tingut la possibilitat de jugar contra els millors entrenadors que entrenen als grans equips i te’n podria dir molts. El més clar de tots és l’Aito, que és un entrenador que porta moltíssims anys entrenant, abans que jo comencés ell ja  era un entrenador tremendament valorat i encara entrena. Te’n podria dir moltíssims perquè el nivell dels entrenadors de la lliga ACB és molt alt. 

De reptes cada any n’hi ha un i dins d’entrenar un equip professional hi ha molts reptes. Els que tenen a veure amb l’esport, d’aconseguir uns objectius mínims de victòries..., considero que tots els reptes tenen el mateix valor, siguin per guanyar un títol o siguin per evitar el descens de categoria, tots són igual d’importants. Els reptes que són més difícil i tenen molt de mèrit si aconsegueixes sortir viu, si és que passa perquè moltes vegades no és així, són quan les relacions personals amb algun jugador no són bones, no aconsegueixes arribar a ell o es crea una dinàmica de problemes. Solucionar aquests reptes, que són uns reptes individuals, és el més difícil de tot. Costa molt, per les raons que sigui, no vull dir que sigui tot culpa del jugador, a vegades les relacions humanes fan que es produeixin algunes situacions de conflictivitat. Superar aquesta situació, ser capaç que l’equip estigui per sobre de les relacions personals dolentes, és el repte més gran que he hagut d’afrontar, a vegades amb èxit, però no sempre n’he sigut capaç.

I entrant a l’últim bloc, com valores l’actual nivell de l’ACB, sobretot per la diferència de nivell o pressupost, i amb la delicada línia de que si no hi ha grans equips amb grans pressupostos la lliga no té tanta visió mediàtica però a l’hora pot generar aquestes diferències. Tu has estat en les dues bandes, has entrenat equips d’alt pressupost i de baix, quina és la teva opinió?  

No és que tingui una opinió, puc constatar les dades que dius. Hi ha equips, com el Barça i el Madrid, que tenen pressupostos més alts perquè són institucions que tenen un equip de futbol a darrere, que tenen un potencial econòmic molt gran i és molt difícil lluitar contra ells, però també és veritat que donen una visibilitat molt gran al nostre esport. Que el Barça i el Madrid, equips de futbol, tinguin seccions de bàsquet és tremendament positiu pel nostre esport. En un món ideal el que t’agradaria és que les diferències econòmiques fossin més petites, seria l’ideal, però també seria l’ideal que aquestes diferències econòmiques fossin petites per la part de dalt no per la part de baix. 

La problemàtica que hi ha és que els equips que juguen a l’Eurolliga han de competir contra pressupostos d’altres països que són iguals o més alts que els seus i això fa que les diferències a la lliga ACB cada vegada siguin més grans. No és l’ideal, però així és com funciona l’esport d’elit, no tothom té els mateixos mitjans per poder competir. Dit això, es diu i es competeix, el que no pots estar és tot el dia queixant-te o tot el dia plorant perquè tens menys diners que uns altres, s’ha de treballar més, posar imaginació al tema, no donar-se per vençuts, saber què és difícil guanyar però alguna vegada sí que pots guanyar i no voler que la situació sigui molt diferent de la que serà perquè segurament això no passarà mai. 

Ja m’agradaria tenir-la, no té solució. Als Estats Units, a l’NBA, és una competició que ho inclou tot, els jugadors de l’NBA només juguen a l’NBA i després a l’estiu, una minoria, 12 o 15 com a molt, amb la selecció del seu país. Això a Europa no passa, hi ha les competicions nacionals que són molt importants però també hi ha, per molts equips, les competicions internacionals que també són molt importants. El calendari és el que és. Després hi ha les competicions de seleccions i tot plegat, tothom vol el seu, l’Eurolliga vol les seves jornades i els seus mesos de competició, la federació per la seva selecció el mateix i la lliga ACB també. Cadascú té els seus interessos i és molt difícil que es puguin posar d’acord, jo no veig una solució, crec que és impossible. Sí que és veritat que, això al final porta a que alguns jugadors, els millors juguin molts partits, massa partits, amb poc temps de descans i això evidentment no és positiu per ells, no és positiu pel seu físic. Com entrenador, no sóc dirigent i no tinc tota la informació, em costa dir-te quina és la solució perquè és evident que jugar menys partits a la lliga ACB seria molt bo pels equips que juguen l’Eurolliga però seria dolent pels equips com el Manresa que només juguem aquesta competició i que també són professionals. Que no es juguin partits de la selecció… quan no estàs a la selecció dius “que no es juguin” però evidentment també són part del bàsquet i de la promoció del bàsquet i trobo que són interessants pel món de l’esport. Crec que és complicat. 

També és un tema complicat, perquè en un club professional com és el cas del Manresa, el nostre principal objectiu és la competició, és el guanyar partits. Els nostres aficionats, els nostres directius, els diem que tenim 8 jugadors de l’àrea de Manresa guanyarem un o dos partits en tota la temporada… el dia que ho dius tothom està molt content, tothom diu “sí, sí, perfecte, que juguin els nanos de la casa”, però després si no es guanya la gent no vindrà al pavelló, no voldrà ser sòcia d’un equip que no guanya mai. I al contrari, si els diem als nostres aficionats que no tenim cap jugador de la nostra cantera però que jugarem la final de la lliga o que guanyarem un títol, segur que tothom diu “quins bons jugadors que heu fitxat encara que siguin d’altres països”. 

Llavors, crec en el tema de l’equilibri, tan debò tinguéssim jugadors que portessin molts anys al Manresa i que siguin nostres. Ara tenim al Guillem Jou,... al Rafa Martínez que se’n va anar perquè econòmicament va tenir ofertes millors però ara a la recta final de la seva carrera torna a casa, i està molt bé tenir aquests jugadors i ens agradaria que estiguessin temps amb nosaltres i fins i tot tenir-ne més, per això treballem amb els nostres jugadors joves. Però per altre costat, som un equip que viu de la competició i hem de guanyar o hem d’intentar guanyar els màxims partits possibles i creiem que com millor siguin els jugadors, siguin d’on siguin, millor. És el nostre objectiu, buscar aquests jugadors, que els puguem pagar, que vulguin venir a jugar amb nosaltres, encara que no siguin de la ciutat o del nostre entorn més proper. 

Tens raó, la base a Catalunya dels jugadors que surten és molt bona. Jo crec que el principal motor d’això són els clubs, els clubs que es dediquen a treure aquests jugadors en molts esports, els clubs petits. I després també el que a mi m’agrada dir-ne “clubs mirall”, que són capaços d’apostar per aquests jugadors, el cas més clar és la Penya, el Joventut de Badalona, un equip que inverteix moltíssims mitjans perquè surtin jugadors joves i després els posa a jugar i tenen bastant èxit, han tret a jugadors que després han anat a l’NBA o que ara mateix estan jugant amb ells amb molt d’èxit. Nosaltres, amb un nivell inferior, a Manresa també ho intentem, aquests equips, entre cometes, de l’elit, fan que sigui un mirall per aquests jugadors joves que estan en clubs petits de tot arreu. 

Sobre què es podria fer millor, tot el que sigui professionalitzar aquests clubs, ajudar-los que siguin millors clubs farà que surtin millors jugadors. En aquest sentit, com que sóc entrenador seré una mica corporativista i parlaré d’això, segur que hi ha més coses que es poden millorar, però com més es valori la feina dels entrenadors de base, a nivell laboral, amb contractes laborals, amb salaris dignes, perquè es puguin dedicar d’una forma el més professional i amb tota la força possible, aquests clubs seran millors i trauran millors jugadors. Què és el que m’agradaria? Que els clubs tinguessin la capacitat i la necessitat que els seus entrenadors siguin bons i estiguin ben pagats. 

En el bàsquet formatiu no s’ha de pensar massa en el bàsquet de l’elit, s’ha de jugar perquè t’agrada jugar i perquè et dona uns valors que són incalculables. A la gent que juga li marcarà per la resta de la seva vida, jugar amb en equip, tenir unes responsabilitats tàctiques, el companyerisme que es crea, formar part d’un equip… tot això són valors que no només els té el bàsquet, els té l’esport en general i jo crec que són fonamentals. Els meus fills han fet esport tant com han pogut, encara en fa un d’ells, i jo crec que el que els dona … les amistats que es creen són per tota la vida. Algun dels amics amb els que vaig començar a jugar encara mantinc la relació i això és perquè el vincle que es crea quan jugues a bàsquet o quan fas esport amb altres persones és un vincle per tota la vida.   

També és un tema complicat, com a entrenador, donar una opinió. No sóc un gran seguidor del bàsquet femení, però sí que conec a les millors jugadores perquè a la selecció espanyola, que és on juguen les millors, sí que m’agrada veure-les jugar, perquè a més juguen molt bé. És complex: d’una banda, els clubs de bàsquet femení fan una tasca molt important, que és molt semblant a la que fan els clubs masculins, però de l’altra no són capaços d’omplir pavellons, no tenen l’interès mediàtic que puguin tenir els equips masculins. Però realment fan la mateixa feina, i és un esforç igual. Les jugadores i els entrenadors que es dediquen al bàsquet femení tenen el mateix èxit (o més, fins i tot) que alguns equips masculins: per tant, a escala econòmica entenc que és difícil que puguin tenir el mateix benefici, perquè generen menys, però d’altra banda és molt injust, perquè el seu esforç és el mateix, i el seu treball és el mateix, i no se’ls valora igual. No sé com es podria solucionar, tu apuntes al fet que es podria resoldre en l’àmbit públic, amb algun tipus de subvenció estatal, i no crec que sigui una cosa molt forassenyada. 

Primer de tot, cal dir que són dues direccions: en primer lloc, els clubs que formen a aquests jugadors i jugadores, els clubs de formació que fan una feina molt bona per desenvolupar aquests jugadors, que els permet competir al més alt nivell; i després, també, la bona feina que fa la Federació en el moment de la competició amb aquests jugadors, que també ha estat molt bona els últims anys, i que fa que els jugadors estiguin contents d’anar a la selecció, de representar el seu país, i això és perquè la Federació ha creat l’ambient adequat perquè els jugadors i jugadores estiguin a gust, i aquesta és una feina molt important. Però jo destaco molt la feina que fan els clubs de formació per formar els jugadors i que arribin a l’elit amb tantes capacitats per, després, ser els millors jugadors del món, o estar lluitant per les olimpíades, pels campionats del món, pels campionats d’Europa, tant masculí com femení, durant tants anys seguits. 

Hi ha també un punt, en aquestes coses, de casualitat: la generació del bàsquet masculí, que és la que conec més, del 80 (la de Pau Gasol, Juan Carlos Navarro, Felipe Reyes, Germán Gabriel, Berni Rodríguez i els altres) és una generació molt bona que ja van quedar campions del món júnior fa molts anys, i va ser la primera vegada que una selecció de formació espanyola quedava campiona del món: és un grup de jugadors que, molts d’ells, han tingut carreres brutals tant a la Lliga ACB com a l’NBA, i crec que això ha estat un motor per altres generacions que van venir després (el Marc Gasol, Rudy Fernández, Ricky Rubio…). Aquesta grandíssima generació que va néixer una mica pel treball dels clubs de diferents punts d’Espanya, i que va suposar un esclat de nivell, ha tirat després d’altres jugadors que han vingut darrere.

A Estats Units, algun dels últims moviments de lluita i d’unió han estat molt evidents, i representen a una part molt gran de la societat o del seu pensament; per exemple, quan hi ha un crim racista és molt difícil que algú (tot i que hi ha de tot i a algú també li pot semblar molt bé el que ha passat), perquè és el sentiment generalitzat, es posicioni contra la idea que això no pot ser. Així, jo crec que està molt bé que els esportistes es moguin en aquesta direcció, s’expressin i lluitin, perquè la societat sigui millor, però em sembla que són lluites bastant “generalitzades”, que tots hi podem estar d’acord. A nivell nostre, és molt més difícil que un jugador de bàsquet, un entrenador o un jugador de futbol doni la seva opinió sobre un tema polític perquè segurament aquesta opinió tindrà, en el millor dels casos, un 50% de gent a qui li semblarà molt bé que doni aquesta opinió, però tindrà un altre 50% amb idees diferents, i que pensaran malament d’aquesta persona, i no hi estarà d’acord. 

Això, aquest risc que un número important de persones no estigui d’acord amb la teva opinió, fa que molta gent no la vulgui donar: evidentment la tenen, però no la volen donar perquè saben que pot tenir una repercussió negativa. Per tant, cadascú és lliure de donar-la o de no donar-la, diguem, però crec que, en aquest sentit, s’ha de tenir el mateix respecte pel qui la dona que pel qui no. Cal respecte també per qui no vol, com m’ha passat a mi, donar una opinió i que després a algun camp et diguin de tot; com agradable no és, has de valorar què prefereixes, donar la teva opinió i que, d’alguna manera, puguis crear un cert debat o, fins i tot, es pugui tornar en contra teva mentre fas la teva tasca, perquè hi ha persones que pensen diferent i no tenen la teva ideologia. És un risc.