Segurament, la majoria de persones que llegeixin aquest article estaran familiaritzades amb la Revolució Cubana, coneixeran els seus principals participants i com va començar. Però és possible que no coneguin al personatge i l’organització que aquí us presento, i sense els quals la revolució no hauria succeït. Així doncs, qui eren Eddy Chibás i el Partido Ortodoxo i per què són tan importants?
Nascut l’any 1907, Eduardo René Chibás Ribas era membre d’una família benestant de Santiago de Cuba. El seu pare, Eduardo Justo Chibás, era un enginyer socialment ben posicionat que havia estudiat als EUA i que també s’implicarà políticament com el seu fill contra la dictadura de Gerardo Machado.
Com molts altres joves de la seva generació, Chibás es polititza durant els seus anys universitaris en la lluita estudiantil contra el dictador Machado. L’any 1927 fundarà amb altres destacats revolucionaris cubans, com Julio Antonio Mella o Tony Guiteras, el Directorio Estudiantil, que tindrà un paper cabdal en el derrocament de Gerardo Machado i la dictadura, així com en l’establiment del conegut com a Gobierno de los Cien Días presidit pel seu amic i company de lluites Ramón Grau San Martín.
Durant aquests anys de lluita ja s’estableixen els principis bàsics que guiaran l’acció política de Chibás durant la seva vida: en un manifest del Directorio Estudiantil s’exigeix acabar amb la malversació de fons públics i la manipulació electoral, establir la llibertat d’expressió per a la premsa i els partits polítics, la creació d’una banca nacional, acabar amb els préstecs públics a prestadors estrangers, prohibir els latifundis, repartir la terra entre els camperols i nacionalitzar els serveis públics.
Des de la independència de Cuba, el país havia estat “tutelat” pels EUA, tant en matèria econòmica com en política. Els Estats Units feien i desfeien com volien, havien convertit a Cuba en un país depenent de la producció de sucre, que controlaven majoritàriament empreses americanes i mitjançant l’esmena Platt, que estava inscrita a la constitució cubana, els EUA podien intervenir militarment quan ho volguessin. L’ambaixada dels EUA era un actor polític fonamental i sempre depenia del seu beneplàcit que els governs cubans prosperessin.
Ramón Grau San Martín s’havia oposat a aquesta dominació americana i, per tant, no va ser del gust de l’ambaixador nord-americà. Mitjançant un dels generals que havia ajudat a derrocar Machado, Fulgencio Batista, l’ambaixador va “recomanar” al president que cedís el seu lloc i va assumir la presidència Carlos Mendieta, titella del general, pro-EUA i sense aspiracions de canvi social.
Durant aquest temps, Chibás es va convertir en un agitador i activista de primer ordre, va saber captar molt bé la necessitat d’arribar a les masses populars i es va servir dels mitjans de comunicació que tenia a l’abast, els diaris i, sobretot, la ràdio. Va crear el programa La Voz de las Antillas, des d’on animava a la gent a organitzar-se contra els monopolis econòmics i, en la seva locució inaugural, va prometre que la revolució “destruiria els grans monopolis estrangers, eliminaria els xicofants locals, retornaria les propietats robades al poble i evitaria que els paràsits privilegiats prosperessin a expenses dels cubans comuns”.
Amb la caiguda del govern de Grau, els seus partidaris es van adonar que els calia una organització política per poder complir els seus objectius: així el 8 de febrer de 1934 es va fundar el Partido Revolucionario Cubano (Auténtico). Aquesta nova organització plantejava la transformació de l’aparell estatal semicolonial en un modern sistema liberal que permetés una distribució més equitativa de la riquesa. Era, a més, una organització clarament nacionalista, tot i que desitjava mantenir bones relacions amb els EUA.
Es tractava d’un partit de caràcter interclassista amb un clar predomini a la direcció d’elements petitburgesos. No obstant això, es tractava de l’organització que millor captava els desitjos de la majoria del poble cubà, que no apostava per una revolució sinó simplement per un estat modern i un govern democràtic estable. Chibás, que fins aleshores havia rebutjat participar en cap partit, s’hi afegirà l’any 1937.
Des de 1934 i fins a 1940, la República de Cuba estarà governada per presidents titella controlats per Batista, sense cap mena de suport democràtic per part del poble. Hi haurà una situació de repressió brutal contra el moviment obrer i popular de l’illa, produint-se l’assassinat de militants i activistes opositors. El moviment obrer també actuarà mitjançant vagues, la més coneguda de les quals fou la dels taxistes de 1935, que Chibás per la seva banda animarà i arengarà des de la seva tribuna radiofònica i li costarà una condemna de 180 dies de presó.
L’any 1938, però, l’evolució de les lluites i de la situació internacional forçarà Batista a fer un gir democratitzant. Europa estava en ple apogeu feixista, i el poble cubà havia manifestat el seu rebuig a aquesta ideologia amb les grans manifestacions de suport a la II República Espanyola. A més, deixant a banda el gran descontentament popular, també sectors de les elits econòmiques del país començaven a estar fartes de la situació i van reclamar una nova constitució per estabilitzar el país.
Així, Batista va convocar eleccions constituents per a 1940, que guanyarà amb una estranya coalició on hi havia des del vell Partido Liberal fins al Partit Comunista. La coalició opositora de Chibás i Grau San Martín, per la seva banda, quedarà en segon lloc malgrat que el Partido Auténtico obtindrà el nombre més gran de vots de tots els partits que hi participaren.
El 1944, amb el fracàs econòmic i social del govern de Batista, els Auténticos van aconseguir un triomf espectacular a les eleccions, en un esdeveniment que Chibás va caracteritzar de jornada gloriosa. Amb tot, per aconseguir la victòria el partit havia realitzat una coalició amb el conservador Partido Republicano, i la direcció de l’organització, formada per gent de la petita burgesia estava més a prop dels interessos dels industrialistes del país que no de les capes populars.
El nou govern de Grau San Martín va estar caracteritzat per la corrupció generalitzada, els fraus, suborns i robatoris es van convertir en pràctica comuna des del Palau de la Governació fins a l’oficina pública més petita. A més, des del Ministeri de Treball, amb Carlos Prío al capdavant, es va iniciar una política sistemàtica de gangsterisme, xantatges, corrupcions i assassinats per desmantellar el moviment obrer, aleshores representat per la poderosa Confederación de Trabajadores de Cuba.
Chibás se sentí profundament traït pel seu partit i els seus companys de lluita, i va abandonar els Auténticos. Amb militants decebuts del partit i d’altres organitzacions populars com el Partit Comunista, ara refundat amb el nom de Partido Socialista Popular, Chibás va es va proposar recuperar allò que considerava els postulats originals de l’Autenticismo, i va fundar un nou partit, el Partido del Pueblo Cubano (Ortodoxo).
El nou partit era una organització interclassista com el Partido Auténtico, i ja als inicis del partit es va veure que alguns dels seus impulsors estaven més interessats en el poder i en el benefici propi que no pas per millorar les condicions del poble. El nou partit, com la majoria d’organitzacions de caràcter populista, depenia molt de l’empenta de Chibás, fet que com veurem llastrarà el futur de l’organització després de la seva mort.
El Partido Ortodoxo era una organització marcadament antiimperialista, nacionalista i partidària d’un canvi en l’àmbit estructural de l’economia cubana. A més a més, Chibás feia molt d’èmfasi en l’honestedat i el bon govern, essent capaç de galvanitzar les masses populars entorn de la lluita contra la corrupció, un greuge moral a què va dedicar tots els seus esforços per eradicar. La centralitat d’aquesta lluita va conduir a què s’adoptés com a lema del partit la seva frase Vergüenza contra Dinero.
Tot i que Chibás volia recuperar els plantejaments originaris del seu anterior partit, el cert és que el programa dels Ortodoxos anava molt més enllà. Entre les seves propostes més destacades hi trobem:
- La defensa de la sobirania de Cuba davant tota forma de penetració imperialista
- Una política econòmica de producció que substitueixi el monocultiu del sucre per un de diversificat que permeti un equilibri millor entre la indústria i l’agricultura.
- Creació d’un banc nacional i una economia planificada.
- Els serveis públics (llum, energia, transport, telefonia) seran considerats com a factors de benestar social i no de lucre i, per tant, es defensa la nacionalització.
- Proteccionisme per la indústria nacional.
- Sancions als malversadors.
- Unitat de la classe obrera i plena garantia pels obrers per decidir democràticament els seus dirigents sense interferències.
- Prohibició dels latifundis i impostos a les terres sense conrear.
Es tractava d’una proposta social molt avançada que hauria suposat una revolució absoluta si s’hagués pogut aplicar. Per desgràcia no tot el partit donava suport a aquestes propostes de forma sincera, fet que es va reflectir en les lluites per la direcció del partit després de la mort de Chibás.
Eddy Chibás era un home carismàtic, contundent i un exemple d’honestedat, i el sector on més suports va recollir va ser entre la joventut cubana. Segons una enquesta publicada a la Revista Bohemia l’any 1952, Chibás tenia el suport del 39% de la joventut entre 20 i 29 anys, i del 32% entre 30 i 39. A més del seu encant propi, aquest suport s’explica per la situació precària en què es trobaven els joves cubans a finals dels 40 i principis dels 50, que feia més fàcil que s’identifiquessin i defensessin les propostes dels Ortodoxos.
La Juventud Ortodoxa era molt més chibasista que la resta del partit i, com veurem, aquest fet serà cabdal en els esdeveniments que es produiran amb posterioritat al cop d’Estat del General Batista l’any 1952. Ja l’any 48 les joventuts del partit feien un pas més fins i tot que el mateix Chibás i propugnaven el socialisme com a única via per resoldre les injustícies del règim i acabar amb el sistema neocolonial del país.
Chibás es va suïcidar mentre realitzava una de les seves arengues radiofòniques, intentant catalitzar la consciència del poble cubà i alliçonant als dirigents ortodoxos sobre com havia d’actuar un líder. Aquesta retransmissió, coneguda popularment com El último aldabonazo, quedarà en l’imaginari col·lectiu del poble cubà fins i tot anys després.
Després de la seva mort, les diferències entre la direcció burgesa i les bases populars, especialment les joventuts, s’accentuen i fan que el partit sigui incapaç de respondre al cop d’Estat del 10 de març de 1952 perpetrat pel general Batista. La història del Partido del Pueblo Cubano (Ortodoxo) ens mostra les principals debilitats dels projectes interclassistes i de caràcter populista: d’una banda, la dependència d’un líder carismàtic que aglutina i concentra els interessos i voluntats dels diferents sectors socials que formen part del projecte pot servir per esmorteir les diferències entre els interessos d’aquests sectors, però quan aquest líder desapareix, els interessos de classe sovint oposats es manifesten totalment, llastrant el projecte i fent impossible l’assoliment dels seus objectius.
El Partido Ortodoxo acaba la seva activitat política real en aquestes dates, però els joves chibasistes tenien un últim aldabonazo amagat a la màniga que acabarà per ser definitiu: dos joves militants Ortodoxos, Abel Santamaría i Fidel Castro, van començar a organitzar un moviment insurreccional i es van proposar assaltar diferents punts clau del país, la Caserna Moncada, l’Hospital Saturnino Lora i el Palau de Justícia de Santiago de Cuba. En el seu conegut discurs davant del tribunal que el va jutjar, popularment anomenat “La Historia me absolverá” Fidel Castro reconeixerà el mestratge de Chibás i que d’haver triomfat en l’assalt, tenia pensat reproduir el discurs d’El último aldabonazo per la ràdio per animar al poble cubà a sortir a donar suport a la revolució.
El llegat de Chibás després de la victòria de la Revolució Cubana fou complicat de gestionar. D’una banda, la majoria de les seves propostes polítiques formen part del nucli del programa del Movimiento 26 de Julio: la prohibició del latifundisme i el repartiment de terres, la nacionalització dels serveis públics, l’economia planificada i la banca pública i la defensa de la sobirania cubana davant l’imperialisme van ser assumides amb naturalitat i aplicades després del triomf revolucionari.
Altres demandes, però, com el retorn a la Constitució de 1940 o la defensa de la celebració d’eleccions pluripartidistes, han fet difícil una reivindicació plena de la figura de Chibás, especialment a partir de l’assumpció plena del nou govern revolucionari dels principis socialistes i de la seva identificació amb el bloc comunista liderat per l’URSS. A més, la presència posterior de nous màrtirs revolucionaris com el Ché Guevara, identificats plenament amb el socialisme i el nou govern, va facilitar l’abandó de la reivindicació de la figura de Chibás i del seu paper com a pare ideològic del moviment revolucionari cubà.
Això no obstant, i espero que del meu text se’n desprengui aquesta idea, no és possible entendre ni la Revolució Cubana ni la figura de Fidel sense tenir en compte el precedent de Chibás i del Partido Ortodoxo, que van assentar les bases per la creació del Movimiento 26 de Julio i del triomf revolucionari.
Etiquetes de comentaris: 19 febrer, Cuba, Història
