Articles de la realitat*

Foto: Twitter Vaga MIR Catalunya 

Marc Usart, membre del secretariat del Consell de Joventut de Barcelona

Aquesta setmana s’ha iniciat la vaga dels Metges Interns Residents per reclamar unes condicions laborals dignes. La Maria Jurado, resident de quart any de traumatologia a l’Hospital Vall d’Hebron, implicada en l’organització d’aquesta mobilització, ens explica les condicions en que treballen i quines són les seves reclamacions. 

Abans de res, quina és la situació que denuncieu? Quines són les condicions en què us trobàveu abans d’iniciar la vaga? 

Els Metges Interns Residents (MIR) som graduats en medicina, és a dir, hem cursat un grau de 6 anys i que a més a més té una de les notes de tall més altes, i després, hem hagut de superar unes oposicions, que suposen almenys un altre any d’estudi. 

Som metges en formació, i com a tals, cobrem com a sou base uns 1.000 euros bruts, és a dir, uns 925 euros nets. Per complementar-lo, fem guàrdies de 24 hores. Segons la nostra especialitat i el servei que cobrim, en fem entre 4 i 8 al mes. És a dir, fem torns d’unes 32 hores seguides, i jornades setmanals d’entre 60 i 88 hores. 

Tenim una jornada de 7,5 hores al dia. Els dies que fem guàrdia, en fem 17 d’extres, de les quals, ens en paguen només 15. Aquestes dues hores impagades no estan justificades. Va ser una mesura econòmica derivada de les retallades post-crisi que s’ha anat mantenint. És clar, això els suposa un estalvi d’entre 100 i 200 euros per resident i mes. Per això, nosaltres reivindiquem que ens paguin totes les hores que treballem, com és normal, no? Bé ho fan a la resta de feines.

En resum, cobrem com becaris però cobrim posicions estructurals. Si no fos ja prou evident de normal, només cal veure que durant aquesta vaga a molts hospitals grans, com Bellvitge o Can Ruti, han establert serveis mínims del 100% a més d’un company. Si ens donen tanta responsabilitat, exigim una retribució igual.

Sí, i mira que els metges en formació no n’haurien de tenir serveis mínims. El Tribunal Suprem ja es va pronunciar al respecte el 93 en el sentit que els MIR tenim dret a vaga i no se’ns pot obligar a prestar ni podem prestar serveis mínims, però ens ho justifiquen per “necessitats del servei”. Els MIR que treballen aquests dies ho fan perquè no poden fer vaga, no poden anar a les manifestacions, el que considerem, és una intrusió al seu dret a la vaga. A la pràctica, això ho fa així perquè els sortim molt barat. Pel preu d’un adjunt, contracten a dos residents.

Has d’entendre que els serveis són molt estressants, les condicions molt dures, les guàrdies molt llargues... i els residents som joves. Tenim la pressió d’haver de treballar, i per tant, els resultem cost-eficients. A més a més, ens fan una espècie de xantatge emocional: “t’estàs formant”, “has d’aprendre, “si no ho fas bé, no et contractaran” ens diuen. Però és que és inhumà haver de treballar 24 hores a “destajo”. S’aprofiten de la nostra situació. Sobretot als hospitals més grans. És que els sortim molt, molt a compte.

La problemàtica ja venia de fa molts anys. És crònica del personal sanitari, tant entre residents com entre facultatius especialistes. Ara amb la pandèmia s’han incrementat els abusos per part de l’Administració. La gent ha despertat, ha dit que ja n’hi ha prou. Durant l’estat d’alarma han tret les guàrdies -que si ho recordes, és la nostra principal font d’ingressos- i ho van substituir per torns de 12 hores, diürns o nocturns, sempre a canvi del sou base.

Els residents érem al peu del canó, alguns van haver de marxar de casa, i cap de nosaltres no podíem visitar als familiars per por de contagiar-los la COVID. Ni tan sols ens feien la PCR. I al final per què?, per malviure amb un sou mileurista. La gent et tracta com una heroïna, m’aplaudeixen! Però l’Administració em tracta malament, em pren la meva principal font d’ingressos i em fa xantatge, sobretot amb el benestar del pacient. 

La vocació és important, però no fa passar la gana. I arribes al teu límit. No pot ser que ens facin passar per tot això i amb aquestes condicions, que ens mantinguin sempre al peu del canó i que la nostra gran recompensa sigui un sou de 1000 euros. Diuen que ens donaran el “plus covid”, però és una mesura insuficient i puntual. Estem davant d’un maltractament crònic. Cada cop ens estrenyen més i finalment hem dit prou, ens hem despertat.

Juguen amb que són “només” quatre o cinc anys. “Has de passar pel filtre”, et diuen. Però cada cop som més importants pel sistema, que retalla més, i necessita més residents. Cada cop ens veiem en situacions més límit. Pots acabar posant en risc al pacient, et fan prendre decisions sense assegurar-te que aquesta és la decisió més correcta per la persona pacient! Hem hagut de prendre decisions vitals, i ens ho fan fer a nosaltres sols.

Ho va començar a impulsar l’associació MIR España durant la pandèmia, que agrupa residents de tot l’Estat espanyol amb la mateixa problemàtica. Nosaltres vam començar amb un escrit al Dr. Argimon, Gerent de l'ICS. Vam mantenir una reunió al juliol, i no ens va oferir cap canvi. Llançava pilotes fora. Deia que res era de la seva competència o que ja s’ho miraria. Després, a principis de setembre, ens vam dirigir al Departament de Salut i a CatSalut amb un nou escrit. Ens van concedir una reunió, que van anul·lar el divendres abans i sense posar data nova. La van tornar a convocar la setmana següent, però de poc va servir. Ni tan sols s’havien llegit l’escrit. Van dir el mateix que el Dr. Argimon.

Sentim que ningú ens vol escoltar, que ningú ens vol fer cas. Per això anem a la vaga. Reivindiquem millores laborals, formatives i retributives. A escala laboral que ens donin descans de 12 hores després de les guàrdies de 24 o 31 hores, i que si cauen en dissabte, ens deixin descansar el dilluns. També que s’equipari l’horari laboral d’aquí a Catalunya al de la resta d’Espanya, que ens deixin hores per estudiar -perquè ens estem formant- i que es limitin les hores setmanals a 48. A escala formativa, que almenys el 15% de la jornada consisteixi en activitat formativa, i ens permetin assistir a cursos i congressos, a més a més d’una major i millor supervisió, a través de la figura del tutor. I evidentment, a escala retributiva, que s’incrementi el sou base, el preu de l’hora de guàrdia i que se’ns paguin totes les hores que realment fem.

Dins dels promotors, tenim un grup general -d’uns 60 residents- que duem el lideratge. Al Comitè de Vaga hi ha 8 residents, i s’hi gestiona la part legal, el contacte directe amb el sindicat i els advocats i es reuneixen amb els diversos departaments. Després hi ha diferents comissions, com la de propaganda, que s’encarrega de la difusió, de l’animació a les concentracions i de convocar als companys; la de comunicació, que fa difusió als mitjans de comunicació, fa entrevistes i es relaciona amb la ràdio, la premsa escrita i la televisió; la de disseny, que fa els logos i les pancartes; i moltes d’altres! 

Ens hem organitzat sorprenentment bé. Ha arribat a tots els companys i amb una rebuda molt important. Sobretot tenint en compte que sempre ens havia costat molt organitzar-nos amb reivindicacions comunes. Potser perquè cada especialitat és un món, però aquesta organització tan centralitzada i bona ens ha permès difondre el missatge i anar totes a una per fer concentracions molt grans i amb molta repercussió. 

Si, molt de suport. La veritat que hem tingut un suport massiu de tothom. Sempre hi ha qui no entén perquè ens queixem. Hi ha comentaris a xarxes de pacients que creuen que no fem feina perquè just ara s’estan fent sobretot atencions telemàtiques. Sempre hi ha gent que no dona suport. Per sort, en general la rebuda ha sigut molt positiva.

Els adjunts també ens han donat suport, sobretot els més joves. Potser perquè ho tenen més fresc. El sindicat de metges és el que ha donat la vaga, donen suport màxim. Els Col·legis de metges també. Molts metges d’altres parts de l’estat. Fins i tot Instagramers i persones influents a xarxes ens donen suport! També rebem molt de suport de mitjans de comunicació molt diversos i importants, com El País, La Vanguardia, La Sexta, TVE, A3media... i finalment, la població entén les reivindicacions i ens diuen “no entenc com heu pogut aguantar tant!”.

Si, inicialment vam convocar inicialment tres dies. La nostra intenció, com la de qualsevol persona que convoca una vaga entenc, és que duri el menys possible. Però les millores que proposa la patronal són miserables. Ofereixen una pujada d’un 5% fins a finals d’any i durant l’any que ve d’un 1%. 

Equival a 1,5€ al dia. És el cafè amb llet que no ens paguen durant les guàrdies. Han ignorat les millores laborals i formatives. Diuen que s’estan estudiant aplicar la lliurança de 24 hores, però perquè és per llei. La dels caps de setmana “no la veuen clara”.

És impressionant que a la reunió d’ahir ens van dir que ja sabíem el que fèiem quan vam decidir estudiar medicina i fer la residència a Catalunya. Que si no estem contents, anem fora. Després de tot l’esforç, i d’escollir estudiar a la nostra terra! Aquí tenim els números molt alts, hauríem pogut anar a molts altres llocs. Òbviament qui ho ha dit no és metge i mai no ha fet una guàrdia de 24 hores. És una falta de respecte, ens va molestar molt, i vam decidir seguir endavant. 

Molts ja havíem participat a la Marea Blanca, que també funciona de manera centralitzada i demana millores pels hospitals. És la primera vegada que es fa a escala tan gran específicament de residents i lligat a diferents Comunitats Autònomes. Estem tenint un seguiment de més d’un 90 per cent, i això tenint en compte que molts residents tenen serveis mínims del 100%! Tots els residents que han pogut fer vaga del meu hospital n’han fet, i els que no han pogut és perquè els han obligat a treballar com a serveis mínims.

Doncs sobretot suport, difusió i suport al carrer. Ahir, després de la nostra concentració a Plaça Sant Jaume, vam anar davant del Parlament i vam poder parlar amb uns quants diputats (de JxCat, d’ERC, de la CUP i del PSC). Ens van escoltar, vam intercanviar contactes i ens van assegurar que portarien les nostres demandes al Parlament. Ens van dir que el més important és la pressió al carrer si volem que els polítics es mullin i prenguin decisions importants que portin a canvis reals.

Per això, demanem suport al carrer, que ens ajudin a cridar, que ens ajudin a fer arribar als parlamentaris les nostres demandes. Tot el que fem també és per ells, és per la salut de tota la població. 

Aquesta setmana ens ha esclatat a la cara la polèmica sobre l’ús del castellà a TV3, i sí, això també és un element per a la reflexió des de l’esquerra perquè la qüestió lingüística és també lluita obrera.

M’explicaré: primer de tot, i abans que res, he de dir que l’ús del català que es fa des de la Generalitat en alguns moments dista molt de l’ús real que en fan els seus parlants, i no em refereixo únicament a les incorreccions que es puguin cometre al carrer sinó a l’ús exagerat d’anglicismes i a la quantitat de terminologia postmoderna i terrorífica de la qual fan ús les nostres institucions (i en aquest cas em carrego la Generalitat per no començar a parlar de l’Ajuntament de Barcelona, que donaria per un altre article). 

Per altra banda, hi ha tot un altre univers paral·lel a les xarxes que s’ha dedicat a carregar-se a tots aquells qui cometen incorreccions, qui barreja el català i el castellà i qui no demostra tenir vint-i-sis cognoms catalans. Consti en acta que si és per ridiculitzar les declaracions de Víctor Amela, no puc fer altra cosa que treure’m el barret i donar-los les gràcies per posar de manifest el seu discurs mediocre i ridícul al voltant de l’ús del castellà a la televisió pública catalana, però molt em temo que no és aquesta la voluntat de les seves paraules, sinó que va molt més enllà. Que hi ha una corrent terrible que vol sacralitzar el català i convertir-lo en una mena d’ésser mitològic que no té res a veure amb la llengua viva (és a dir, la llengua) és un fet, i això és el que hem de combatre, i aquí és on apareix l’element de classe.

Ens remuntem als anys 80, a l’any 1984 i a l’aparició del curs de català Digui, digui. El curs, dirigit pel que actualment entenem com a Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, era un curset multimèdia i multiplataforma que pretenia ajudar i ensenyar català des de la televisió i la ràdio públiques de Catalunya a una generació que no havia pogut estudiar català i que, en alguns casos, havia après la llengua de gran. Per tal que ens fem una idea de com funcionava, passava de llibres i vídeos (en VHS i a la televisió) a un programa de ràdio on l’alumnat podia enviar els seus dubtes per tal de resoldre’ls. 

El Digui, digui era important perquè normalitzava l’ús del català i ho feia assequible a tothom. Perquè hi havia un element democratitzador de la llengua, un facilitador. Perquè permetia a tothom qui no havia estat escolaritzat en català aprendre’l i estar en igualtat de condicions amb els qui sí que havien estat escolaritzats en aquesta llengua. Perquè sí, és català qui viu i treballa a Catalunya, però sobretot ho és qui ho fa en plenes oportunitats. I això passa també per fer-ho en la nostra llengua.

Però, honestament, i pels qui vam néixer a finals dels vuitanta o dels noranta, el Digui, digui no ha sét la nostra escola (i sí, dic sét), sinó que ho va ser el Club Super3. Bola de drac. Hattori el Ninja. Doraemon. El Doctor Slump. Ser nen als noranta i viure a catalunya volia dir insultar com el Vegeta i molar. I aquí arribem al moll de l’òs. 

Perquè parlar en català ha de voler dir parlar com parla la gent del carrer. I això no vol dir eliminar de la capa de la terra tots els castellanoparlants que viuen a Catalunya, perquè això només ho volen els feixistes i per això ja tenim a Vox o el Front Nacional de Catalunya (un per cada llengua). Vol dir apostar perquè les institucions públiques d’un país facin forta la seva llengua, que està en condicions d’inferioritat i la posin al servei de la població. Perquè, per molt que el català tingui set milions de parlants, no deixa de ser una llengua minoritzada, una llengua en diglòssia. Entenem diglòssia com aquella situació en la qual es troben dues llengües relacionades on l’una preval per damunt de l’altra, i per tant, no es tracta d’un cas de bilingüisme, sinó d’un cas on una llengua és menystinguda mentre l’altre és parlada amb total normalitat. I això fa que les parlants de català haguem de fer un doble esforç per fer-ho perquè tècnicament és possible viure a Catalunya sense parlar en català. 

Vol dir que si “a la teletrès” hi parlen en castellà només fem que perdre quota de pantalla en una llengua que ens fa créixer, i que en canvi, pel que fa al castellà no reporta cap benefici tenint en compte que és un idioma amb centenars de milions de parlants. I això no vol dir en cap cas que no sigui important parlar en castellà, en anglès o en japonès a Catalunya, però ha de poder ser una decisió. Ha de poder ser perquè ho volem, perquè tenim ganes d’aprendre una llengua i no perquè si no la parlem ens podem quedar sense feina, com acusava Ciutadans que passava a Catalunya. Perquè aquesta és una batalla que ja havíem guanyat gràcies a la normalització lingüística i no podem permetre’ns fer passes enrere. 

Què passa doncs, amb el castellà que apareix a tevetrès? Doncs que en molts casos els personatges que parlen en castellà són els xarnegos, els immigrants, els “cutres”, i això és classista i fastigós. És fastigós perquè ja m’agradaria a mi veure a segons qui fent unes neutres més boniques que el meu veí que xerra en urdú. I jo no vull que a la tele pública es faci servir el castellà a la ficció per mostrar l’extraradi. Perquè potser en alguns casos és una mostra de realitat, però si no fem servir la ficció com el que és, una mica d’utopia, no podrem fer-la servir mai per canviar allò que no ens agrada del món on vivim. 

I què passa si algú comença a parlar en català i surt a la tele i s’equivoca? Doncs miri, com diu el refrany, qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Que la vida és aprendre, i si corregim a poc a poc, amb calma, i sense humiliar ningú potser aprendrem que la llengua és i ha de ser viva i l’hem de construir, aprenent-ne i millorant i dins dels acords que, fins ara, ens marqui la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

I ara, si em permeteu, deixeu que us recomani un llibre. Fa pocs dies que Blackie Books ha publicat el Curset: mètode de català per a tothom. I és una meravella perquè és punk, desfermat, insultantment divertit i fantàstic. És el Digui, digui 2.0 i us el recomanaria fins i tot el Vegeta. 

Va néixer a Gioiosa Marea, Sicília, l’1 de maig de 1922, fa 98 anys. Ens va deixar i el buit que s’ha obert és insondable. Molt temps militant, des del 1943, al Partit Comunista Italià (també membre del Comitè Central), del sindicat, de la premsa comunista i, finalment, del Partit Rifondazione Comunista, havia estat editor de la revista Critica Marxista. Entre els fundadors i protagonistes de la International Gramsci Society Italia, havia ensenyat a universitats, més recentment a la Universitat de Siena, Filosofia de la història i Filosofia teòrica. També havia estat president del Centro per la filosofia italiana

 

"Aquest no! Deixeu-lo aquí!": Això és el que em va dir Giuseppe Prestipino fa un temps quan, junt amb altres amics, vam recollir volums de la seva biblioteca a petició seva per transferir-los allà on li agradés. Tots els llibres havien d’estar empaquetats en capses excepte un: la Muntanya Màgica de Thomas Mann. És l’únic clàssic que Prestipino sempre ha seguit llegint en format paper. Una passió particular per la història i pels protagonistes, pel xoc entre Settembrini i Naphta, per l’autor de la novel·la. Prestipino ens ha deixat i el buit que s’ha obert és insondable.

Va néixer a Gioiosa Marea, a Sicília, l’1 de maig de 1922, fa 98 anys. Vam anar a visitar-lo diversos amics i amigues a Civitavecchia, on vivia en una preciosa casa amb vistes al mar, no només, però sobretot perquè era el seu aniversari. Encara era completament lúcid, enginyós, molt atent i parlar amb ell era un plaer.

Militant des del 1943 del Partit Comunista Italià (també membre del Comitè Central), del sindicat, de la premsa comunista i, finalment, del Partit Rifondazione Comunista, Prestipino havia estat editor de la revista Critica Marxista, de la qual encara era membre. Va ser un dels fundadors i protagonistes de la International Gramsci Society Italy i, pel Dizionario Gramsciano, havia escrit molts articles, especialment filosòfics, extremadament competents i rics. Havia ensenyat a universitats, més recentment a la Universitat de Siena, Filosofia de la història i Filosofia teòrica. També havia estat president del Centre de Filosofia Italiana, del qual ara ocupava el càrrec de president honorari.

Entre els seus nombrosos llibres, L’arte e la dialettica in Lukács e Della Volpe (1961), Natura e società (1973), Da Gramsci a Marx (1979), Modelli di strutture storiche (1993), Narciso e l’automobile (2000), Realismo e Utopia. In memoria di Lukács e Bloch (2002), Tre voci nel deserto. Vico Leopardi Gramsci (2006) i, de pròxima publicació, Su Lukács. Frammenti di un discorso etico-politico.

Un record: cridat a l’escenari per a una cerimònia de lliurament de premis durant una iniciativa per l’aniversari de la fundació del PCI, va agafar el micròfon i, subratllant el fet que no era la seva intenció parlar, va començar un raonament a la seva manera tranquil·la i, de sobte, la seva veu es va agrejar, assenyalant que es parlava poc de Gramsci i que aquells que volien criticar el "socialisme real" no haurien d'oblidar que, durant anys, aquell món havia representat una utopia per a les masses dels subalterns i per a pobles sencers, el somni d'un lloc que es pensava es podria construir realitzant el "món dels lliures i els iguals" sobre el que Marx havia escrit. I Gramsci, va concloure Prestipino, va donar una gran importància a les utopies com a expressió del "sentit comú", per tant, les utopies s'han de reformar i restar de la tutela gairebé religiosa per tornar-les al terreny realista i laic del món i de la història.

A partir d’aquí, Prestipino va plantejar el seu raonament sobre el comunisme i el que era. El comunisme, més enllà de l’economisme que redueix considerablement el seu àmbit revolucionari i transformador, alhora que és un dels seus elements bàsics, es basa en processos d’autoeducació que es produeixen en les formes històricament no realitzades de la democràcia socialista.

Aquesta és la forma gairebé exclusiva en què el comunisme es pot proposar com a horitzó de la humanitat. Per tant, la lluita de classes és consciència de classe, una opció que s’obre a la realitat d’allò possible.

 

Avui us presentem una entrevista una entrevista a Jordi Martí-Rueda, autor de “Brigadistes. Vides per la llibertat”, un llibre que els darrers mesos s’està convertint en un títol d’èxit. Publicat per l’editorial Tigre de Paper (llegiu l’entrevista a Marc Garcés, un dels seus editors, per a conèixer-la millor), Brigadistes ja va per la quarta edició. En Jordi és historiador especialista en Guerra Civil i Brigades Internacionals i, anteriorment, havia escrit un primer llibre sobre les Brigades (“Tocats pel vent”, editat per Pagès Editors el 2014), pel qual va rebre el premi Liberisliber de no-ficció 2015.

 

És un fenomen únic en la història. La solidaritat és tan vella com la humanitat i no se la van inventar els brigadistes, però en la història i en l’actualitat no es coneix cap episodi de solidaritat que es pugui equiparar a les Brigades Internacionals. Als anys trenta no hi havia les eines que tenim ara per assabentar-nos del que passa a l’altra banda del món, ni hi havia la capacitat per moure’s d’un país a un altre o d’un continent a un altre com hi ha ara. Hi ha brigadistes que tarden mesos, o fins i tot un any, a arribar a la Península. I no són deu ni cent, són quaranta mil i de més de cinquanta països. Hem de pensar també en el que deixen enrere: casa, família (en alguns casos, fins i tot, fills), parella, feina, i una cosa important: deixen la pau per anar a una guerra. Evidentment la gran majoria ho fan obeint a un principi ètic fonamental: derrotar el feixisme abans no sigui massa tard, derrotar-lo abans que s’estengui i es converteixi en una amenaça per a tothom. És un fenomen únic a la història, i ens el podem mirar des d’una perspectiva global i també des d’un pla individual, enfocant el zoom cap a les històries particulars. Quan fas això descobreixes històries increïbles. Crec que com a historiador busco això, entendre i conèixer el col·lectiu i les persones que el componen. Als qui ens interessa la història, ens interessa perquè hi veiem societats i les persones que en formen part. Volem entendre-ho, interpretar-ho. En aquest cas, entendre quins impulsos mouen tantes persones a prendre una decisió tan brutal com deixar la pau per anar a una guerra. La història és una eina per apropar-nos-hi.

En certa manera sí, però compte: si pretens escriure amb tendresa corres el perill de caure en la cursileria. I com a historiador tampoc pots partir d’aquest objectiu. El que he volgut fer a “Brigadistes”, i anteriorment a “Tocats pel vent”, és narrar històries personals amb rigor historiogràfic però, alhora, sense defugir el factor humà. Crec que si treballes així pot ser que algunes històries traspuïn tendresa, però penso que és més mèrit dels protagonistes que de qui ho escriu. La qüestió és no tenir por al factor humà a l’hora d’escriure història. El resultat és que les persones que protagonitzen la història poden ser mostrades com el que son, persones, amb els seus plecs. I la història que viuen, l’acte de la solidaritat a risc de perdre la vida, deixa de ser una abstracció. Les persones que protagonitzen aquesta història són persones reconeixibles, amb les seves pors i dubtes.

Bé, és una mica el que deia abans. Els grans assajos històrics només ens els empassem els historiadors i pocs més. I fins i tot com a historiador, m’encanta llegir llibres de memòries, testimonials, que no practiquen l’anàlisi sinó que posen l’èmfasi en la manera com s’han viscut els fets històrics. Són dues maneres d’apropar-se a la història que es complementen. Jo tenia moltes històries al sac que volia explicar, i ho volia explicar sobretot a persones que no tenen el costum de llegir llibres d’història i que no coneixen gaire el fenomen de les Brigades Internacionals. Repeteixo, més enllà de l’anàlisi històrica, hi ha una immensitat d’històries personals absolutament apassionants, que amb ulls del segle XXI podrien semblar ficció, i són reals. No eren herois grecs o troians, els que les van protagonitzar; eren infermeres, estudiants, obrers, estibadors, metges, gent que no estava habituada a agafar una arma de foc i no tenien ni idea del que era lluitar al front contra els exèrcits de Franco, Hitler i Mussolini o treballar en un quiròfan sota bombardejos en torns de trenta-sis o quaranta-vuit hores, tractant una tipologia de ferides que en el món civil d’on venien eren inimaginables. Els impulsos que mouen aquestes persones a venir i la manera com actuen davant del que troben és el motor i el que impulsa a llegir, escriure i explicar.

Ha sigut molt complicat. Hem hagut de contactar amb arxius de Rússia, Estats Units, Anglaterra, amb familiars de brigadistes i investigadors, des de l’Argentina fins a Austràlia. Per sort, des de l’editorial han ajudat, ha sigut una feina que hem fet a quatre mans. Que hi hagués imatges era fonamental, perquè la foto alimenta el relat i el relat alimenta la foto. Si veus la persona, hi ha coses que en el relat ja no cal que expliquis. La foto no només informa, també transmet un caràcter o un estat d’ànim. A més, moltes de les històries també tenen un punt fotogràfic, penso, en el sentit que no són relats biogràfics sinó una instantània, la captura d’un moment concret de la història de cada persona en la guerra.

Són les dues coses. És clar que no es coneix prou el fenomen de les Brigades Internacionals, ni tan sols el de la Guerra Civil. Sovint se’ns presenta com un conflicte entre germans, com si no hi hagués motivacions polítiques o ètiques darrere, i es passa per alt que era una guerra contra el feixisme. Cal explicar-ho una vegada i una altra. I fent això també contribuïm al segon argument; contribuir a bastir una memòria democràtica, a tenir consciència del significat del feixisme i la devastació que va causar aquí. Cal conèixer la història i alhora observar el present per entendre de què s’alimenta el feixisme, com creix i s’expandeix. I una cosa és segura: normalitzar-lo i acceptar-lo a la taula on es debaten les idees és el primer pas perquè torni, perquè deixa de ser percebut socialment com un crim.

És vital que l’editorial que publica un llibre se l’estimi, hi cregui, el tracti amb cura i mogui cel i terra per donar-lo a conèixer. Des del primer moment vaig pensar que “Brigadistes” encaixaria molt bé a Tigre de Paper, tant pel contingut com per l’estil literari, de to divulgatiu. La cultura és una de les poques coses que ens fa humans i és una eina, una més, que ens pot fer avançar com a societat. Per tant, per a mi era molt important que el llibre l’edités una editorial amb vocació cultural i crítica. Però no només: a més, cal professionalitat, una actitud i un projecte que garanteixin que el llibre circularà al màxim; precisament perquè hi creus com a eina de transformació, vols que corri i que el llegeixi tanta gent com sigui possible. Els projectes editorials transformadors, o que pretenen aportar continguts culturals a la societat, funcionen si a sota hi ha un projecte de treball sòlid.

Heus aquí algunes vivències d’una militant comunista que el pas del temps no pot pas oblidar la seva petjada vital. Quan encara ens pesa com una llosa les conseqüències d’aquell alçament militar del 18 de juliol d’ara fa 84 anys, aquest article ens recorda diversos fets com ara el testimoni recollit i publicat a la revista Retrobament n. 3, de l’any 2006-2007 “Testimonis d’ahir, compromís per l’avui”. Recullo també algunes vivències d’aquesta dona modesta però molt valuosa, així com les compartides amb ella i que inclou la presentació del seu llibre de poemes que la Manola en va voler anomenar “Latidos”.

“Si tornés a néixer i em tornés a trobar davant la mateixa conjuntura tornaria a fer el mateix. Però no, no vull tornar a veure fills sense mare, ni braços caiguts sense calor”. Potser aquestes paraules de la Manola Rodríguez Lázaro, una de les components de l’associació “Dones del 36” (creada l’any 1997), resumeixen un dels seus trets més característics.

Ja sabem que la duresa de la repressió actua en el subconscient com esborrant-ho de la memòria, talment com una protecció del dolor per subsistir. Però la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada, i és així com -malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura i el silenci imposat en el procés de transició democràtica, a finals del segle XX se’ns va permetre una certa recuperació d’episodis de la nostra pròpia història, tant de la vida personal com de la col·lectiva. 

Hem esbrinat bastant de tot allò que afecta l’anomenada política oficial: la proclamació de la República, les declaracions i conseqüent actuació dels membres del govern elegits democràticament,  les confrontacions a l’escenari bèl·lic pròpiament dit, però no s’ha explicat massa de la resistència  civil, de com –particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com del social.

La Manola Rodríguez, que formava part del Partido Comunista de España, era a Madrid quan va esclatar la Guerra Civil. Es va confiscar un col·legi de frares molt gran, de tres pisos, on hi havia llibres i de tot: “allà hi vàrem formar hospitals, però també llocs d’ensenyament, amb una escola per a infants donat que les mares havien de treballar. I com que els homes eren al front, les dones ho portàvem tot”, explica.

“Quatre de nosaltres érem al davant de l’Hospital, allà hi venien camions carregats amb gent ferida, i també morts. Ens repartíem les responsabilitats, s’enterraven els morts i es portaven els ferits als llits de l’Hospital. En una d’aquestes anades i vingudes per les diferents dependències del centre, en no haver-hi prou llits i en fer falta gent al front, me n’hi vaig anar. Amb mí hi havia altres dones. Tot just arribar em van posar a una trinxera. Anar a la trinxera era cavar, posar-te dintre, recolzar el fusell a terra i que sols se’t veiés el front. Em vaig quedar allà i les altres se n’anaren a les cuines. Tot d’una em tocaren al front, afortunadament bastant amunt perquè sinó no ho explico. Llavors vaig ser testimoni de com, tant el company que tenia a la meva dreta com el que tenia a la meva esquerra, deixaven els seus fusells per auxiliar-me, mentre que un altre que estava tirant i va veure caure un company no ho va fer. Llavors vaig veure com s’impressionaven veient caure una dona i em volien enviar a la cuina, per això vaig tornar a Madrid, perquè jo havia anat al front, no a cuinar, i havia deixat enrere responsabilitats molt importants com ara la direcció de tot un Hospital de Sang.

Vàrem crear la Joventut Socialista Unificada (socialistes i comunistes) perquè creiem que era el just, i ho vàrem fer per donar una lliçó als adults: “era necessari treballar plegats”. Al final, quan va haver-hi una revolta al “Cuartel de la Montaňa”, que és allà on el govern hi tenia tots els soldats, vàrem haver de passar a l’oposició.

El meu company i jo vàrem ser els darrers en abandonar Madrid. Ens havien dit que aquells que volguéssim marxar ho podíem fer amb uns vaixells que ens esperaven a Alacant per portar-nos a l’estranger. I així vàrem haver de fer-ho perquè jo estava esperant un fill i ja havia sortit de comptes...”. 

Tinc present perfectament aquest episodi perquè, quan la Manola me’l va explicar, em va impressionar vivament. Havia anat a parar a un camp habilitat com a presó de dones i veia com moltes dones morien de sarna i d’altres malalties. Mentrestant, ella es preparava per a l’esdeveniment... Havia recollit una mena de palangana, que va rentar amb l’aigua calenta que llençaven per una finestra (segurament seria la cuina), i recollia (de terra o d’on fos) agulles o tot allò que li semblava podria menester. Així, mentre mullava el seu cos a punt de parir (el cos ho demana en aquestes circumstàncies), tot aprofitant l’aigua corrent que baixava dels urinaris masculins, en un moment de desesperació va veure un home amb bata blanca i li va implorar per la situació insalubre en què vivien les dones. Llavors, aquest home la va agafar a ella pel seu compte i, com arrossegant-la, tot d’una es va trobar dalt d’un camió que, en el seu camí cap a l’Hospital de València, va haver-se d’aturar per les desfilades militars dels que es consideraven vencedors en haver imposat el seu “ordre” per la força de les armes.

Quan va arribar a un Hospital de veritat, l’infant venia ja al món, i mentre la pujaven per una escala de caragol es va adonar que alguns volien que es quedés a la planta baixa, on hi van habilitar un passadís molt gran per encabir-hi les preses que venien del camp de concentració, les dones malaltes per les quals ella havia implorat en el moment de demanar ajuda per tenir el seu fill. A ella -però- la varen pujar fins a la planta on hi havia les prostitutes... Sense roba pel nadó i vigilada per dos guàrdies civils, se les va enginyar com va poder i, a partir de draps que li facilitaven (o que trobava estesos al sol), amb l’ajut de les seves ungles i el fil manllevat de la vora dels llençols que la tapaven, va tallar les cises de la primera camiseta que li va poder oferir al seu fill. 

Uns anys després, a Barcelona i en plena dictadura franquista, varen detenir el seu fill que va ser torturat a la dissortadament coneguda Comissaria de Via Laietana. La Manola i el seu company foren convidats a “presenciar” l’estat en què es trobava per forçar la declaració del seu fill i els altres, així com la d’ells mateixos. Lluny, però, de la intenció dels torturadors, la seva reacció va ser la d’arribar-se fins a la casa d’Agustí de Semir (que llavors era el degà del Col·legi d’advocats) apel·lant als drets humans de totes les persones. Finalment varen presentar la consegüent denúncia i -com a conseqüència- el seu fill fou traslladat, juntament amb els miners en vaga que també eren com ell a Comissaria, a la presó. 

Durant set anys, en les nombroses visites que li feia al penal de Càceres, va ser missatgera de l’organització política que pertanyia (el Partit Comunista). La seva casa de Barcelona també té història doncs, quan la vaga dels miners d’Astúries, hi va tenir refugiats miners anglesos que havien vingut per aportar-hi la seva solidaritat.

Un cop legalitzat el PSUC, va seguir militant-hi fins al 1981, data en què es va produir la ruptura dels comunistes catalans i es va fundar el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), partit del qual va ser fundadora i membre del seu Comitè Central fins al dia de la seva mort per la Mercè, el setembre del 2009. El 1997 havia fundat, juntament amb altres dones lluitadores, l'Associació "Dones del 36", des de la qual va treballar de forma col·lectiva per poder transmetre a les noves generacions els valors de la pau i la llibertat, així com el coneixement de les experiències viscudes per totes elles durant els llargs anys del franquisme. 

L'any 2001 va rebre la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria política i sindical a CCOO. La Manola va ser, i seguirà sent, exemple de la lluita per un món més digne per a homes i dones i de fermesa revolucionaria davant del sistema opressor de la classe obrera. El seu compromís amb el feminisme era impertèrrit, i el 14 d’abril del 2010 a Ca la Dona se li va fer un comiat titulat “Jo també li vull dir adéu a la Manola”. I el 17 de juny del mateix any 2010, en un acte organitzat conjuntament pel Memorial Democràtic, la Fundació Pere Ardiaca, el PCC, CCOO, Ca la Dona i les Dones del 36, es va fer un acte de record sota el títol “amb la Manola bateguem cap al futur”.

En el decurs dels anys, vencent la seva timidesa, la Manola havia decidit donar a conèixer -a poc a poc- algunes de les pàgines de la seva intensa vida. Entorn una taula sempre plena de diaris o cartes i convocatòries de tota mena, així com materials d’assemblees feministes o congressos sindicals o del partit -sempre pendent de repassar- on hi organitzava disciplinadament la seva agenda de forma que li permetés arribar sempre a tot arreu on considerava important assistir, vaig poder compartir amb ella unes vetllades inoblidables que m’hi varen apropar per descobrir una Manola més enllà de la seva faceta de militant incansable. 

Totes les dones escrivim, encara que no ens considerem escriptores. Descansar les nostres angoixes, els nostres sentiments, les nostres percepcions o els nostres anhels en un bloc o llibreta ens suposa, sovint, aquella vàlvula d’escapament que permet alliberar el nostre pensament sense que ningú pugui mediatitzar-lo d’acord amb les normes i costums a l’ús. Però massa sovint, aquest bagatge tan particular que conté literatura de la vida, va a parar al racó d’algun calaix d’aquells que mai tenim prou temps per acabar d’endreçar, estant destinat, tard o d’hora, a fer cap a la paperera.

Totes les dones, també, en algun moment o altre de la nostra vida ens hem atrevit a fer poesia, el que passa és que la nostra modèstia és tanta, i alguns fan tants escarafalls a l’hora d’exhibir els seus treballs tot basant la qualitat de la seva obra en una perfecció tècnica, que ens pensem que allò que fem, amb senzillesa, està a anys llum de poder tenir alguna validesa com que perquè pugui interessar als demès. Tot allò que hi reflectim està immers en la mateixa vida, i qualsevol bocí de paper en blanc que tinguem al davant ens serveix per reflectir allò que, en aquell moment, necessitem descansar-nos.

En una d’aquelles campanyes de les organitzacions feministes en què es demanava l’opinió de les dones, la Manola va enviar-hi un grapat de respostes. Li varen trucar des de Madrid tot acusant rebut de la seva tramesa manifestant-li que guardarien, de forma entranyable, alguns d’aquells papers perquè, al seu darrere, hi havia notes com ara: ½ quilo de tomàquets, un enciam, patates, ½ dotzena d’ous, taronges, pomes, etc., o sigui que s’havia aprofitat el dors de la llista de la compra per respondre l’enquesta. I és que, certament, a l’hora de donar-nos un moment per les nostres coses, sovint les dones hem de recórrer als petits espais que ens permet el fet d’haver de compatibilitzar, constantment, les nostres activitats socials amb la vida quotidiana.

Un dia, no massa convençuda que realment tingués massa valor, em va donar a conèixer uns versos que havia escrit arrencats de la seva ànima en moments clau molt significatius de la seva trajectòria vital, barrejant aquells que reflecteixen la seva ideologia amb els que es refereixen a les coses més quotidianes (també del sofriment dels amors i desamors de totes les dones). Finalment va oferir la publicació d’aquests versos al partit en un moment d’aquells que feien falta diners. Així va ser el PCC qui va editar “Latidos”, un nom i format que va escollir ella mateixa i que veia la llum l’any 2000. 

A través d’aquests versos, i compartint els coneixements adquirits en el decurs dels anys, amb algunes experiències positives així com amb aquells disgustos que agafava perquè les coses no van com ella voldria, en “aquella casa tan grandota y que da tanto trabajo”, aixopluc per altra banda de tant de compromís (també en èpoques d’aquella clandestinitat més ferotge), he pogut fer un petit esbós de la seva biografia, una biografia que mai va voler que anés davant del missatge que sols volia transmetre una vegada i una altre. Perquè, per damunt de tot, tant en les seves intervencions públiques com en els seus versos, el missatge de la Manola va ser d’ànim, i d’il·lusió en les idees que compartíem, així com de coratge per continuar endavant en tot moment.

Manola Rodríguez

(agost 1988)

Manola Rodríguez

(Recordando Madrid, 1934)

 

Manola Rodríguez (5 de abril de 1994)

En les últimes jornades de la lliga 2019-20, els aficionats granotes ompliren les xarxes socials d’una demanda a la directiva: el Llevant, com a local, havia de jugar el dissabte 18 de juliol amb la segona equipació contra el Getafe. Així és com el Llevant va retre homenatge als seus herois, que en mig de les bombes van aconseguir el màxim títol de l’equip valencià: la Copa de l’Espanya Lliure de l’any 1937.

Feia un any des que els militars colpistes recolzats per les potències feixistes, havien iniciat la guerra contra el govern republicà. Les tropes franquistes continuaven les seves ofensives sobre el nord de la península i Madrid. La capital republicana s’havia traslladat a València, ciutat que es creia més segura, on va romandre el govern fins al 31 d’octubre del 37.

La fam i els bombardejos feixistes sobre València i Barcelona amenaçaven la rereguarda republicana. Les derrotes als fronts minaven la moral. Com va escriure el general Vicente Rojo: “Les guerres es perden en la rereguarda” [i]. En aquest ambient, el futbol va voler aportar certa normalitat a la vida quotidiana.

La Federació Espanyola de Futbol havia suspès totes les competicions oficials a l’octubre del 36, tot i que obria la porta a aquelles federacions regionals en que la situació ho permetés, mantenir les competicions. Catalunya i València, allunyades del front, van poder disputar la Lliga del Mediterrani aquell any 1937.

La Lliga del Mediterrani es va disputar entre el gener i el maig del 37. Els quatre primers classificats participarien en la Copa. La Lliga la va guanyar el F.C. Barcelona (20 punts) per davant de l’Espanyol, Girona i València (17). El Llevant F.C. (16) va quedar en cinquena posició per davant del Gimnàstic (10), Granollers (8) i Castelló (5). Això no obstant, el Barça va marxar de gira per Mèxic i els Estats Units [ii], i la seva plaça la va ocupar el Llevant F.C. 

El Llevant es va reforçar per la disputa de la Copa amb la cessió de varis jugadors del Gimnàstic C.F., entre d’altres Nieto, que seria decisiu en la final. El 18 de juliol de l’any 37, a l’Estadi de Sarrià, es disputà la final de la Copa de l’Espanya Lliure entre el Llevant C.F. i el València. El conjunt granota, que vestia la samarreta blanca i blava, va aconseguir la victòria gràcies a una volea de Nieto al minut 78 [iii].

El març de 1939 el final de la Guerra era imminent. Als ports de València i Alacant s’hi aplegaven els refugiats fugint de la repressió franquista. El Llevant C.F., flamant campió de l’últim títol disputat i molt vinculat al blasquisme i al Front Popular, era una de les entitats abocades a la depuració. Les autoritats franquistes van col·laborar activament en el renaixement del València C.F. com a principal equip de la ciutat, mentre van empènyer als altres dos equips, el Llevant C.F. i el Gimnàstic C.F., equip vinculat a la burgesia i al catolicisme social, a la unificació. És així com es fundà Unió Deportiva Llevant-Gimnàstic, que l’any 1941 va adoptar el nom de Llevant UD i els colors blaugranes [iv].

La Copa va ser guardada i silenciada, com tot el que té a veure amb la Guerra Civil, als magatzems del Llevant: primer a l’Estadi de Vallejo i després al Ciutat de València. Periodistes com Emili Nadal i Felip Bens van investigar i la van rescatar de l’oblit [v]. La Penya Tòtil va dur la reivindicació de la copa a l’estadi i fins i tot un cantautor granota, Xavier Copado (Lliure), li dedicà una cançó [vi]. 

L’any 2007 [vii], a proposta del grup d’Izquierda Unida, el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei instant a la Federació Espanyola de Futbol que reconegués l’oficialitat del títol aconseguit per l’equip valencià. No obstant això, la Federació presidida per Ángel María Villar s’hi va negar, amb un informe ple d’excuses.

Des de llavors no hi ha temporada en què el club i els aficionats granotes no reivindiquin el reconeixement del seu màxim trofeu. Reivindicació compartida per totes les antifeixistes: La Copa és Nostra!

 

[i] Julián Casanova i Carlos Gil Andrés, 2009,  Historia de España en el siglo XX, Ariel, Barcelona.

[ii] https://www.fcbarcelona.es/es/noticias/764346/80-anos-del-inicio-de-la-gira-del-1937-por-mexico-y-estados-unidos

[iii] José Luis García Nieves i Felip Bens, 2019, Històries del Llevant UD. 110 anys de resistència: 1909-2019. Drassana: València.

[iv] José Luis García Nieves i Felip Bens, 2019, Històries del Llevant UD. 110 anys de resistència: 1909-2019. Drassana: València.

[v] https://revistamirall.com/2020/05/17/la-copa-de-lespanya-lliure-un-deute-amb-el-llevant/

[vi] https://xavicopadolliure.es/lletres/

[vii] http://lafutbolteca.com/la-copa-espana-libre-de-1936-37/

Passaven pocs minuts de dos quarts de cinc de la tarda quan Rosa Bofill, la presidenta de la mesa del Congrés, anunciava que la reunió del nou Comitè Central ja havia acabat i que s’havia escollit una nova direcció. La gran majoria de delegades ja coneixia la proposta que es treballava des de feia dies i setmanes: La Rosa ha informat que l’Hèctor Sànchez era el nou secretari general i la Nora Sànchez continuava sent secretària d’organització. Comunistes de Catalunya compta amb un tàndem jove i a la vegada experimentat al capdavant. 

La tarda ha continuat amb el debat sobre les resolucions presentades, que abastaven temes clau com la sanitat pública, l’antifeixisme, el món del treball o l’internacionalisme i la solidaritat amb els ponles del món, entre d’altres. S’anava acostant l’hora de l’acte de cloenda en aquest congrés de caire tan diferent i en un format tan inusual. Malgrat els mitjans necessaris que s’han emparat ha sigut, com sempre, emotiu i il·lusionant. S’ha pogut veure o escoltar les salutacions de candidatures municipalistes, com Guanyem Badalona, Fem Manresa, Guanyem Cerdanyola o Decidim Ripollet; d’organitzacions catalanes com la CUP, Més País, L’Aurora, Poble Lliure, Anticapitalistes o MES; d’organitzacions d’arreu de l’estat com el BNG o Bildu; i, com no podia ser de cap altra manera, d'organitzacions obreres i partits comunistes de tot el món, com ara el Partit Comunista Portuguès, el francès, el grec, el xilè, la Refundació Comunista d’Itàlia, el Front Polisario del Sàhara o el MAS de Bolívia. 

Un moment particularment emocionant de la cloenda ha sigut l’acte d’homenatge a la Neus Català, que ha esborronat la pell de les persones delegades i, també, de l’equip de redacció de La Realitat. L’homenatjada és una persona molt important per a la classe treballadora i el poble català, però té un significat especial per a les membres de Comunistes. És un exemple com a militant comunista, com a demòcrata i com a figura antifeixista, que va lluir el carnet del Partit fins a la seva mort, l’abril de l’any passat. Comunistes de Catalunya compta amb una pàgina web d’homenatge a Neus Català i, en aquest Congrés, ha volgut retre un homenatge sentit per la persona que va rebre el carnet número 1 al Congrés d’Unitat. Un homenatge que ha començat amb instantànies de la Neus i amb música Raimon, i ha continuat amb fragments d’entrevistes a la Neus. “Neus Català, comunista model, exemple militant”, deia la pantalla quan finalitzava l’homenatge. 

Abans que intervinguessin la Nora Sànchez i el nou secretari general, l’Hèctor Sànchez, s’ha portat a terme el comiat formal de Joan Josep Nuet. En “Joanjo”, com el coneixen les persones que han fet pinya amb ell, ha sigut el primer secretari general que ha tingut Comunistes de Catalunya i ha liderat el partit des de la seva fundació. Aquest lideratge ha sigut potent i amb una forta projecció pública, que el Partit ha aprofitat per a traslladar la seva política de forma més incident als mitjans de comunicació, aprofundint la presencia de l’organitzaciói a les institucions. Des del local de Montcada i Reixac, l’Alba de Lamo explicava com “pels de Montcada és un dia emotiu, ja que en Nuet sempre ha sigut un company per nosaltres”. Ha remarcat “el compromís amb el Partit, el seu optimisme que sempre t’anima a continuar, la seva energia” i com “mai se li esgota la bateria”. De Lamo ha recordat com, durant els “debats complicats, que havíem de traslladar a totes les cèl·lules del Vallès, tornant amb el cotxe ell sempre pensava en què s’havia de fer l’endemà quan jo estava totalment esgotada”. 

En Joan Josep Nuet, ja com a militant de base de Comunistes, ha fet un breu parlament en que ha explicat que “aquests anys en la secretaria general han estat un luxe i un honor” i que “el Partit s’ha convertit en gran part de la meva vida, i ho dic amb orgull, amb els seus moments dolços i els seus moments agres”. Nuet ha volgut fer públic que “està molt content al Partit i amb el nou equip de direcció”, amb qui fa anys que treballa, i ha promès que trencarà la tradició i ell no serà un “mal de cap”, ja que posarà la seva “experiència al servei del Partit”. Ha finalitzat la seva intervenció amb un “Visca el Partit Comunista i visca Catalunya”. 

Finalment, ha arribat el moment en què es denota l’obertura d’una nova etapa, els discursos de la nova direcció. Precedits de la intervenció d’Isma Benito, líder de la JCC, que ha volgut felicitar el Partit pel debat realitzat i l’elecció de la direcció entrant, la Nora Sànchez Oussedik i l’Hèctor Sànchez Mira han pres la paraula. La Nora, que és física i professora de la didàctica de la ciència a la Universitat de Barcelona, ja va assumir la secretaria d’organització de Comunistes fa dos anys. El seu discurs ha començat agraint la feina a Joan Josep Nuet, “ha sigut un congrés especial pel seu comiat, és un repte gairebé inassumible continuar amb tota la seva feina” ha dit, i ha manifestat “que el més important d’aquest relleu és treballar per un equip coral i feminitzar realment el Partit”. La intervenció de Sànchez Oussedik ha continuat amb la idea d’una nova direcció coral, un equip de 17 persones “amb molta força, molta energia, un equip rejovenit”, del que ha destacat la senadora Adelina Escandell, l’alcalde de Sentmenat Marc Verneda, l’ex-regidora de Barcelona Mercedes Vidal, la Vera Sànchez, regidora de Cerdanyola, entre d’altres. També ha tingut paraules pels camarades històrics que són exemple per a tot el partit, “volem ser dignes hereves de la vostra trajectòria militant”, els ha dit.

Finalment ha parlat l’Hèctor Sànchez Mira, el nou secretari general. Ell és biòleg i té una àmplia experiència en tasques directives de primer nivell del Partit. L’Hèctor s’ha sumat a l’agraïment a Joan Josep Nuet, de qui ha posat en relleu que “en els moments complicats, amb contradiccions agudes, ha apostat per la política, com a partit hem optat per la política”. Pel que fa a l’anàlisi política de la situació del país, el secretari general ha afirmat que “Catalunya es troba en una situació insostenible, amb una legislatura acabada i en una situació crítica al mig d’un circ mediàtic del món postconvergent que té segrestades les institucions”, afegint, tot seguit, que “calen eleccions de manera urgent i un front democràtic i social, que permeti una perspectiva de ruptura amb el Règim del 78, una nova etapa on es pugui obrir un pols a l’estat”.

Per assolir aquest front democràtic i social, Sànchez Mira creu que “cal una aliança sobiranista, en el context actual per als comunistes els independentistes són uns aliats” i ha afegit “a més, amb molts dels actors d’aquest espai polític tenim una coincidència molt gran”. Per altra banda, tot valorant el tancament del cicle polític i el paper de les forces del canvi ha afirmat que “van néixer amb uns objectius molts clars, van ser concebudes per la victòria i aquesta victòria no es va donar; al final d’aquest cicle han optat per formar part del govern amb el PSOE i aplicar algunes mesures d’esquerres, però nosaltres no vam venir per això”. Lligat amb això, ha sigut explícit i ha afegit que pels comunistes “les eines han de cumplir una determinada funció, si no compleixen la funció per les que van ser creades, hem de canviar d’eina”.

Per actuar políticament en aquest context, Hèctor Sànchez Mira ha remarcat que “necessitem un projecte ideològic fort, que situï el socialisme com horitzó assolible, que ens permeti incidir, fer política, debatre i assumir contradiccions quan calgui”. Per aconseguir-ho, el Secretari General ha volgut reafirmar el mètode organitzatiu dels comunistes: “cal debat, direcció col·lectiva, unitat d’acció i disciplina conscient, retiment de comptes i exigència”, tot afirmant: “aquesta és la força del Partit Comunista: el treball col·lectiu i actuar juntes”. Ha finalitzat el seu discurs deixant clar que “assumim el repte amb el màxim respecte, el màxim compromís i esperem estar a l’altura”.

Un cop la presidenta del Congrés, Rosa Bofill, ha explicat amb cura el funcionament del debat dels documents estratègics i les esmenes presentades, s’ha iniciat la recollida de les peticions de paraula d’aquelles delegades que volien intervenir per definir el document estratègic. Després de les lògiques dificultats d’un format tan innovador i que quedés clar com s’intervé en un congrés digital, Héctor Sánchez, per part de la ponència, ha portat a terme una explicació sobre el contingut estratègic que es recull al document. Un document que ha rebut un total 261 esmenes, de les quals ja d’entrada la ponència n’ha acceptat o transaccionat el 57%.

Abans d’entrar al debat concret de cadascuna de les esmenes, s’ha pogut veure la salutació de Javier Pacheco de Comissions Obreres i Camil Ros de la Unió General de Treballadors. Per a Pacheco, ens trobem “una crisi que està portant a terme un aprofundiment de la desigualtat social, per això necessitem la força i els recursos de totes les esquerres del país per protegir a les persones”, i ha desitjat “encerts al company  Nuet en el futur, però sobretot, a la direcció que escolliu”. Ros, per la seva banda, ha manifestat que “les esquerres hem de donar les propostes necessàries a aquesta crisi econòmica perquè no la paguem com ens van fer pagar l’anterior crisi econòmica, necessitem més drets socials i derogar les reformes laborals”.